Matisse al Museu Thyssen-Bornemisza

Henri Matisse, amic i -amb tot- rival de Picasso, és sense dubte un dels pintors més influents del segle XX. I ara arriba a Madrid una exposició centrada en la producció de l'artista durant el periode entre les dues guerres mondials (1917-1941), un cop ja instal·lat a Niça, i quan ja s'ha desentès de les influències que sobre la seva obra van exercir el puntillisme, el fauvisme o el cubisme.

L'exposició ens mostra només una seixantena, aproximadament, d'obres entre les quals hi ha una mica de tot: pintura, dibuix, i escultura. Una petita mostra d'aquest època de l'artista, però que és força representativa de la seva producció.

Interiors assolellats de la seva casa a Niça, gairebé sempre amb vistes al mar i amb imatges de la seva família, o les seves cèlebres odalisques, sèrie ben acolorida i d'un cert exotisme, que recorda una mica els móns literaris orientals tan ben descrits per l'escriptor francès Pierre Loti a algunes de les seves novel·les. Es tracta d'una etapa naturalista, durant la que el pintor utilitza colors clars i lluminosos i sembla abandonar les seves recerques.

Exposició ben recomanable, però que tinc la sensació de que ha aixecat molta menys expectació que la retrospectiva que el Prado dedica a Sorolla. No havia tret l'entrada amb anticipació, i pensava que potser tindria problemes per a poder entrar. Vaig anar cap a les 10 del matí i no n'hi havia cua. La visita la vaig fer còmodament, sense que es notés cap mena de saturació de visitants. Fa la impressió que assisteix més public foraster -turistes sobre tot- que no pas del país. Si hom viatja a Madrid però, aquesta exposició ningú no se la pot perdre.

Sorolla al Prado

Ja feia més de 46 anys que el Prado no li dedicava al gran pintor valencià una nova exposició que, sens dubte, es mereixia. El Museu ha aprofitat els darrers dies de l'estada a Espanya dels grans panells que l'Hispanic American Society de Nova York va encarregar a l'artista, i aplegar-les als fons propis del museu i a les obres en prèstec que han deixat altres instituciona i particulars d'arreu del món, així com les pintures cedides temporalment pel Museu Sorolla de la capital espanyola. En total, 100 obres, amb el bo i millor de la pintura d'aquest il·lustre valencià, i que costarà molt de tornar a veure aplegada.

Jo ja tenia vistos els panells a l'exposició d'aquesta primavera a Barcelona, i recordo anteriors visites al Prado -després de l'ampliació- i al madrileny Museu Sorolla. Amb això m'havia fet ja una idea dels mèrits del pintor. Confesso que, després de veure aquesta exposició, encara ha pujat més la meva admiració a l'artista. Quins jocs de blaus a les obres on el mar i el cel són protagonistes! Quina profunditat psicològica en els seus retrats! Potser sigui aquesta la parcel·la menys reconeguda de la seva obra davant l'admiració generalitzada per la seva pintura mediterrània, però veure-la aplegada aqui m'ha fet admirar, encara més, l'obra del pintor. Sense cap mena de dubte ha valgut la pena venir i passar-me dues hores de cua inacabable per a l'entrada, que només valia per a l'endemà a la tarda!

Gran èxit de públic, espanyol i estranger, bolcat en una exposició que, de ben segur, serà una de les més visitades d'enguany. Ha estat prorrogada una setmana més, i s'acabarà el proper 13 de setembre.

Dies d'agost a Madrid

Doncs he acabat agafant el gust a això d'anar a Madrid. Ja feia més d'un any que no hi anava i vaig decidir d'aprofitar uns dies de la darreria del mes d'agost per a anar-hi i aprofitar per a veure algunes de les exposicions que ja s'acaben i, també, per a la trobada i sopar amb amics que vaig fer a la feina durant els temps que vaig viure en aquesta ciutat. Potser algú pensarà que quina calor que hauré patit. Doncs, no. He tingut sort i les màximes no s'han enfilat més amunt dels 32 graus, la qual cosa, amb una humitat molt baixa, fa que pràcticament ni es notin.

I bé, tot seguit, i amb entrades diferenciades -una per una, passo a deixar testimoni de les visites fetes a cinc interessants exposicions.

Nit de teatre al TNC. "La casa de Bernarda Alba"

Amb un grup d'amics he tingut l'ocasió d'anar, dijous passat, a una de les darreres representacions de "La casa de Bernarda Alba", de Federico García Lorca, a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya. Bon muntatge dirigit per Lluís Pasqual, amb una escenografia i il·uminació molt austera i apropiada per a aquest drama de l'Espanya rural dels anys 30, acabada en portes de l'inici de la Guerra Civil espanyola, poc abans del seu assasinat o execució, com encara qualifiquen alguns la seva violenta mort. L'obra va ser estrenada per un repartiment encapçalat per l'actriu catalana Margarida Xirgu a Buenos Aires, el 1945, i la seva trama es coneguda a bastament per la qual cosa m'estalviu de dir-ne res.

Les actrius principals són la Núria Espert, en el paper de Bernarda i la Rosa María Sardà, que fa de Poncia, la minyona que gairebé és com si fos de la família. Totes dues fan un paperàs. La Núria Espert fa una interpretació continguda i la Sardà està com sempre: immensa, treballant amb una gestualitat plena de naturalitat i simpatia. Tot el repartiment fa molt bé la seva feina i el públic va aplaudir amb entusiasme al final de la representació.

A la sortida, em va sobtar un comentari d'un amic, quan em deia que s'estimava més llegir les obres de teatre més que no pas veure-les representades, pel fet de que així podia imaginar-se els personatges i les situacions, en comptes de que li vinguéssin donades.

Respectable opinió que trobo més ajustada a la narrativa, però en el meu cas considero preferible veure l'obra de la manera per a la qual el seu autor la va crear: per a ser representada per persones, deixant plena llibertat a qui munta l'obra per donar-li vida i forma, adaptant-la si convé al pas del temps.

La Nova Terminal, a punt d'estrena.

Efectivament, la nova terminal de l'aeroport de Barcelona-El Prat és a punt de ser inaugurada. Si no hi ha canvi de plans, l'acte tindrà lloc el proper dimarts 16, i les operacions començaran l'endemà dia 17. Spanair serà la primera aerolínia a estrenar la nova terminal que ja té nom: Terminal 1, o simplement, T1, enlloc de Terminal Sud que era com fins ara havia estat anomenada, dintre de la qual es troben els sectors o zones d'embarcament A, B, C, D i E.

La terminal antiga -que continuarà donant servei- serà anomenada T2 a partir d'ara, i serà objecte d'una remodelació que ha estat encarregada a l'estudi de Ricard Bofill, que va ser que va projectar la primera ampliació i l'autor de la Nova Terminal. Més amunt es pot veure una fotografia, no ja de la maqueta per tots coneguda, sinó de l'enorme edifici o complex d'edificis que totalitza més de 525.000 m2, un cop finalitzades les obres i pocs dies abans de la seva inauguració.

Per descomptat, encara no he tingut ocasió de veure les noves instal·lacions, ja que ni tan sols he tingut la sort de formar part de l'exèrcit d'extres que durant unes setmanes ha realitzat proves per tal de comprovar que tot estava al seu lloc, però per les fotografies fa l'efecte que el nou edifici és molt lluminós i d'un estil minimalista, lluny de les pretensions d'originalitat de la T4 de l'aeroport de Barajas, obra de R. Rogers-Estudio Lamela.

L'estructura de la Nova Terminal és molt simple. L'entrada a la zona de sortides es fa per una planta elevada, mentre que la sortida de la zona d'arribades es fa una planta per sota. Hi han 5 zones d'embarcament, com s'ha dit abans; les anomenades A, B i C es troben al nivell de la planta 1, mentre que les zones D i E són una planta més amunt.

La nova T1 disposa de 43 pasarel·les telescòpiques (fingers) per a l'accés dels passatgers a les aeronaus, ampliables a un total de 50 i algunes d'aquestes pasarel·les podran operar amb el nou Aerobus 340. En total, aquestes instal·lacions permetran moure un màxim de 30 milions de passatgers a l'any, que amb els 25 milions que operarà la T2 remodelada, poden fer un total de 50 milions de passatgers a l'any, i amb un màxim de 90 vols/hora, comptant-hi tant els aterratges com els enlairaments.

Ara com ara sembla difícil que a curt termini es pugui assolir aquesta xifra de 50 milions, i més si es té en compte que, per motiu de la crisi econòmica i després de la posta en marxa de l'AVE, l'aeroport barceloní ha perdut gairebé 6 milions de passatgers des del 2007.

En quasevol cas, ja es preveu la construcció d'una Terminal Satèl·lit de la T1, comunicada amb aquesta sota terra, amb la qual cosa es podrien arribar als 70 milions de passatgers a l'any. De moment s'ha fet l'encàrrrec a l'estudi de Ricard Bofill de redactar un projecte. A sobre d'aquestes línies es pot veure el probable disseny d'aquesta futura Terminal.

El Metro de Bilbao

La ciutat de Bilbao té aproximadament una població d'uns 355.000 habitants. No obstant això, la realitat metropolitana va més enllà, configurant un conglomerat urbà de més de 20 municipis enganxats literalment l'un a l'altre, a banda i banda de la Ria, i que supera el milió d'habitants, es a dir, pràcticament la meitat de la població d'Euskadi resideix a l'anomenat Gran Bilbao.

Fins al 1995 en què va ser inaugurat el Metro de Bilbao, el transport públic metropolità a banda del servei d'autobusos, estava servit per l'Euskotren i Feve, companyies de ferrocarrils de via estreta, així com per Renfe.

El Metro de Bilbao, projectat pel Taller de Norman Foster, té un traçat en forma d'Y, amb un tronc comú que neix a a Etxebarri i passa per Bilbao; després es bifurca amb un ramal (L.1) que circula per la riba dreta de la Ria i arriba fins a Plentzia, mentre que per la riba esquerra passa la L.2 que arriba fins a Portugalete. En total 36 estacions, de les quals a penes una desena circula pel territori estricte de la ciutat de Bilbao.

El que més m'agrada del Metro de Bilbao a part de que és molt net i està molt ben cuidat són els accessos dissenyats per Foster, els anomenats "fosteritos" per la gent de Bilbao, i que són com unes edícoles de ferro i vidre que configuren l'entrada a bona part de les estacions. Les estacions són molt còmodes, amb escales mecàniques, i passadissos mòbils, a més de tenir unes andanes amples i amb llargària per a trens de cinc vagons. El preu del viatge és 1,40 €, un pèl car si tenim en compte que té un traçat no gaire llarg. Totes les estacions tenen una imatge de marca molt similar, que deriva del fet de la concepció unitària del projecte, i que aquest ha estat desenvolupat en un termini relativament curt.

Actualment, la xarxa de Metro de Bilbao es troba en obres d'ampliació, amb la construcció d'una tercera linia que anirà des de Matiko fins a San Antonio, amb 7 estacions, si bé en aquest cas la gestió correspon a Euskotren que és una companyia de trens de rodalies similar al que pugui ser a Catalunya Ferrocarrils de la Generalitat. Per més endavant es preveu la construcció de dues noves linies que ara estan en fase d'estudi: la linia 4 (Moyúa-Rekalde) i la linia 5 (Etxebarri-Usansolo) amb 4 i 5 estacions respectivament.

Una agradable sorpresa: El Museo de Bellas Artes de Bilbao

Per a mi ha estat una sorpresa el descobriment del Museo de Bellas Artes de Bilbao. Segurament és una institució poc coneguda a la que fa injusta ombra la fama i l'espectacularitat del Guggenheim.

Imatges del Parc i de la Façana del nou edifici del MBAB

Situat en un dels extrems del Parc Casilda Iturrízar, i allotjat en un edifici que ha estat ampliat recentment, el MBAB va ser fundat el 1908, i l'any passat va celebrar el seu primer centenari. En la meva visita vaig tenir l'oportunitat de veure una exposició temporal titulada Novecentismo y Vanguardia (1910-1936), composta per obres pertanyents a la col·lecció del Museu. A la mostra es poden veure fins a 149 obres entre pintures, fotografies i cartells, moltes de les quals mai no havien estat presentades en públic. Els principals artistes seleccionats són Joaquim Torres-Garcia, Joaquim Sunyer, Aurelio Arteta, Daniel Vázquez Díaz, Julián de Tellaeche i Antonio de Guezala, entre altres.
Una altra exposició temporal és l'anomenada De Cézanne a Léger. El papel del arte, amb dibuixos, gravats i aquarel·les de diversos artistes, entre ells Kokoschka, Rouault, Marcoussis, Zuloaga i els que donen nom a la mostra.

Una petita selecció de les obres del MBAB. A l'esquerra, retrat de Felipe de Savoia (Pantoja de la Cruz); al centre, retrat de Martín Zapater (Goya) i a la dreta, Vista de l'Aleixar (Mir)

Finalment vaig admirar la selecta col·lecció de pintura que inclou des dels primitius pintors del romànic i del gòtic, amb representació de pintors catalans i valencians, així com de les diferents escoles espanyoles. També hi ha una interessant selecció de pintura flamenca, i es poden veure també poques però significatives obres representatives de pintors com Pantoja de la Cruz, Sánchez Coello, Josep de Ribera, Zurbarán, Murillo i Goya, del qual es pot contemplar el retrat que va fer del seu amic Martín Zapater. Entre els artistes del segle XX i d'època contemporània hi han obres de Mir, Sorolla, Romero de Torres, Arteta, Cassatt, Gauguin, Zuloaga, Bacon, Tàpies o Barceló. I també és destacable una petita però molt interessant col·lecció d'escultures de Chillida i Oteiza.

En resum, recomano a qui visiti Bilbao que reservi unes hores per a visitar aquest museu exemplar, amb una bona selecció d'obres i amb unes interessants exposicions temporals, en el marc d'un modern edifici, elegant, funcional i sense les pretensions del Guggenheim.

El Museu Guggenheim de Bilbao

A la riba esquerra de la ria de Bilbao, on es barregen les aigües blaves del mar i les de color xocolata del riu Nerbion, s'aixeca l'impressionant edifici del Museu Guggenheim i sobre el qual

-haig de dir-ho- jo tenia les meves reticències.
Està fora de discussió l'extraordinari valor artístic de l'obra de Frank O. Gehry, de manera que els meus dubtes radicaven, primer en l'encaix de l'edifici dins l'entorn urbà i, segon, en la funcionalitat d'una construcció que, per si mateixa es una obra d'art de primeríssima qualitat i que podia eclipsar les peces que s'hi exhibeixen.
Recels infundats. Primer: L'edifici s'inhereix perfectament en el seus entorns sense que desentoni en cap moment. Per la banda de la ria, està envoltat d'altres edificis de caire contemporani com les torres blavoses de l'arquitecte japonès Arata Isozaki, el pont de Santiago Calatrava -que per cert torna a repetir-se a si mateix, i ja cansa- i molt a prop el pont de La Salve i aigües més avall els edificis del centre comercial Zubiarte i el Palau Euskalduna. Pel costat de la façana de terra endins l'edifici és molt més contingut , amb volums més retallats, no tan massiu, de manera que encaixa força bé amb les construccions convencionals més properes.
Segon:. L'interior és certament espectacular, però aquest caràcter queda reservat a l'anomenat atri, des del qual es pot veure l'estructura de l'edifici, en què les linies corbes predominen fins al punt de que pràcticament no hi han perfils rectilinis. Però a partir d'aquí, les enormes sales d'exposició són d'una austeritat total: sostres molt alts, grans superfícies, i on -es una llàstima- no entra la llum natural. Tota la il·luminació és artificial. És l'únic retret que se li pot fer a l'edifici.
Quant al contingut haig de dir que, com que no soc cap entès en matèria d'art, la meva modesta opinió no pretèn en cap cas ser presa seriosament. Només es l'opinió d'un ciutada corrent, això si, interessat per totes les mostres de la cultura. Dit això, em sembla que les obres o, més ben dit, les escenografies que s'hi exposen són molt espectaculars, la majoria de grans dimensions.

Durant els mesos de febrer fins a setembre d'enguany, es mostren dues exposicions temporals. Una d'elles amb obres de l'artista xinès Cai Guo-Qiang, amb diverses obres realitzades en la seva tècnica expressiva en què utilitza els rastres de la pòlvora cremada. Hi han dues performances d'una gran espectacularitat: una d'elles representa, a tamany natural, una llopada de desenes de llops que corren i salten fins a estimbar-se contra una paret de vidre; cauen, s'aixequen i reprenen la seva cursa embogida i constant fins a xocar novament amb el mur transparent, i així succesivament. L'altra obra de grans dimensions de l'artista xinès representa les restes d'un naufragi. Una embarcació varada plena de restes d'objectes de porcellana blanca que pràcticament enterren el vaixell. Aquí és molt suggerent el contrast, cromàtic i de formes, entre la vella fusta corcada i la brillantor dels bocins de ceràmica blanca, esparsos per tot arreu.

La segona exposició mostra una antològica de l'obra del japonès Takashi Murakami (no confondre amb el popular escriptor Haruki Murakami), molt influït pel manga i els dibuixos animats. Per a mi, aquesta és la part menys interessant de tot el material que s'exposa.

El Museu Guggenheim Bilbao exhibeix permanentment, a més, obres de l'escultor Richard Serra, també molt espectaculars, de grans dimensions, com és el cas de La matèria del temps que és una instal·lació de murs de gran alçada de metall marronós, de formes corbades, que omple una sala enorme, d'uns 100 metres de llarg, amb unes estructures que són d'una rara bellesa i que prenen un significat estètic més apreciable si es contemplen des de una certa altura.
No m'han impressionat, gens mi nica, les instal·lacions que es poden veure a l'atri: un altre muntatge de Cai Guo-Quiang i que explicita la seqüència de l'explosió d'un cotxe blanc, o uns rètols lluminosos verticals amb textos de poemes en anglès, espanyol i euskera. En resum, resto molt impressionat per l'edifici, però no tant per ls qualitat artística de les obres que s'hi exposen, potser més al gust de les sensibilitats ianquis, que no pas les europees.

Una curta estada a Bilbao

He estat quatre dies a Bilbao (Bilbo en euskera), capital econòmica d'Euskadi que, passats uns anys de greu crisi motivada per la reconversió de les velles indústries siderúrgica i naval, i després de la gran transformació urbanística dels últims quinze anys, ha esdevingut una urbs molt atractiva, on la vida ciutadana disposa de molts atractius que ofereixen els equipaments de tot tipus de què gaudeix.

El nucli vell de la ciutat -vil·la, per a utilitzar la denominació històrica apropiada- és l'anomenat “casco” on es troben els “set carrers” originaris de la població fundada en el segle XIV per Don Diego López de Haro, sobre un petit poblat de pescadors, a la riba del riu Nerbion. En aquest petit nucli es troben la catedral de Santiago (probable reminiscència dels anys de peregrinació a Compostel·la), així com l'església i el pont de San Antón, antics símbols de la ciutat representats a l'escut del municipi. Aquest centre urbà, el barri més poblat de Bilbo, es seu de la vida ciutadana i del comerç més tradicional, nodrit de botigues de tota mena amb una extraordinària densitat de tabernas on s'acostuma al poteo o txikiteo, que és com una mena de passeig en què les colles visiten aquests establiments per a beure txacoli, un vi jove, àcid i de poca graduació, però que fa el seu efecte després d'haver-se passat per un nombre indefinit d'aquestes tabernes.

La "nova" Plaça de Lesseps

L'Ajuntament ja ha estrenat oficialment la nova urbanització de la Plaça de Lesseps, al barri de Gràcia. L'altre dia vaig fer un passeig per anar a veure-la. Sincerament, crec que el municipi ha fet el que podia amb un indret de la ciutat que, de plaça, només en té el nom. Allò és més aviat una cruïlla de vials de circulació molt intensa i ja fa temps que aquesta zona, que la meva jaia en deia Plaça de Josepets, és una mica invivible.

De tota manera crec que els sacrificats veïns agraïran que s'hagi alliberat, si més no, una part de l'espai i hagin pogut recuperar una part de la plaça. Un cop hagin acabat les obres de les línies 9-10 del metro, se suposa que tota la superfície passarà a ús públic.

Els espais verds em semblen insuficients, però caldrà deixar passar un temps i esperar que "es facin". M'agrada el petit anfiteatre que pot ser d'utilitat en actes lúdics (sempre que no toqui el sol quan es facin, sobre tot si és a l'estiu) i el que no m'agraden gens són aquesta mena de baluernes per les que l'Ajuntament sembla sentir debilitat. Em refereixo a l'enorme paral·lepíped o taula de quatre potes sense sobre, i a l'enorme viga que travessa la plaça de banda a banda. Són d'estètica més aviat dubtosa, no poden ser considerats objectes bells i, per altra banda són de nul·la utilitat.

Últimament però aquests objectes, gens pràctics, que només que fan enterbolir la perspectiva urbana i fer nosa al paisatge, acostumen a aparèixer als indrets nous com els Parcs del Poble Nou Central i de Diagonal Mar.

Sincerament, crec que s'els podrien estalviar i, a canvi, posar més arbres que puguin fer ombra els mesos més càlids de l'estiu.