Castello (II)

Al voltant del campo de Santa Maria Formosa s'obren les façanes d'un quants palaus, entre ells, a la primera fotografia, el Palazzo Ruzzini, ara convertit en un hotel.

En un dels campos mes grans de Castello es troba l'església de Santa Maria Formosa, una de les més antigues de Venècia. És creu que va ser fundada vers el segle VII en un dels primers enclavaments habitats per refugiats dels atacs bàrbars. El 1492 Mario Codussi rebé l'encàrrec de projectar la nova església que havia de substituir l'anterior, edificada el segle XI i que es trobava en estat ruïnós. Té dues façanes: una oberta cap al campo i l'altra a un canal. Com era freqüent a la ciutat, la façana es va construir gràcies a una donació d'una família rica, els Capello, a canvi de col·locar-hi les efígies esculpides d'alguns dels seus membres.

Un altre indret pintoresc al districte de Castello és el zona que envolta la Parròquia de San Giovanni in Bragora, amb el campo corresponent que s'obre davant l'església amb la seva corresponent cisterna. Molts creuen que es tracten de pous, però en realitat cisternes on s'acumulava l'aigua de pluja que s'escolava per uns forats fets al terra, a diversos indrets de les places. Aquesta aigua es depurava filtrant-la amb sorra i es recollia a la cisterna, excavada a no gaire profunditat.

La Parròquia de San Giovanni in Bragora és ben senzilla però té un parell de particularitats: una, conté pintures de gran mèrit del pintor Cima da Conegliano, i en especial la que figura a l'altar major que representa el baptisme de Jesucrist; i dos, aquí, com recorda la placa que hi ha a la façana de l'església, va ser batejat el gran músic Antonio Vivaldi, nascut al barri.

Antonio Vivaldi va ser parroquià de San Giovanni in Bragora com recorda la placa; a la dreta la pila baptismal on fou batejat.

Molta gent creu que la catedral de Venècia sempre va ser la basílica de San Marco; però no és així. San Marco vas ser inicialment una capella annexa al Palau Ducal, és a dir, una capella no oberta al públic en general, i dedicada a usos institucionals de la República. La catedral, des del segle XI va estar situada en aquest lloc i era la seu, primer dels bisbes de la diòcesi i després dels patriarques de Venècia. Va ser en 1804, en temps de l'enderrocament de la República i quan l'ocupació napoleònica, quan la catedral es va traslladar des d'aquest temple a la basilica de San Marco. El temple actual, també amb campanar inclinat, és de grans proporcions, però per dintre molt humil. És un projecte inacabat d'Andrea Palladio, materialitzat per un arquitecte no gaire conegut entre 1594 i 1596.

Encara avui es ben palès que Castello se troba francament allunyat del nucli central dels poders civils i religiós de la ciutat, és una mica com la Barceloneta respecte de Barcelona: barri de mariners i treballadors a les drassanes.

Pels voltants de l'església de San Pietro no s'en veuen ni comerços ni palaus luxosos, però sí casetes humils, curiosament amb més espais verds que a la resta de Venècia. Aquesta senzillesa és una mica xocant si es té en compte que durant 700 anys, la catedral de Venècia va estar situada en aquest barri, justament a l'església de San Pietro.

Passejant per aquest districte arribo a San Giorgio dei Greci. És un racó deliciós, també sense turistes, antic nucli de la colònia grega de Venècia que arribà a ser molt nombrosa a partir de la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs i del definitiu esfondrament de l'Imperi Bizantí. Va ser justament aquí on es va construir el segle XVI l'església dedicada a Sant Jordi, de ritus ortodox com es pot veure per alguns detalls de la construcció com, per exemple el matroneo o gal·leria alta -des de la que les dones seguien la cel·lebració de la missa- o l'iconostasi que, a diferència del de San Marco, separa completament el presbiteri de la nau. San Giorgio dei Greci té un campanile pendente, es a dir, un campanari inclinat com moltes de les esglésies venecianes. Aquest detall potser s'observa millor a la segona fotografia.

Al costat mateix de l'església i amb un pont que no podia dir-se d'altra manera, com veureu per la placa, hi ha la seu de l'Istituto Elenico di Studi Bizantini e Postbizantini subvencionat pel govern grec, que estudia les molt importants relacions que varen mantenir en el passat la República de Venècia i l'Imperi Bizantí.

A la banda esquerra de l'edifici, encastat a l'edifici hi ha aquesta icona moderna.

Des de l'Edat Mitjana, a les grans drassanes de Venècia -l'Arsenale- no tan sols es construïen vaixells de guerra, però també vaixells mercants. Abans de la batalla naval de Lepant (en la que també va participar l'armada de la Monarquía Hispànica) es van haver de construir 100 galeres, i això es va fer en aquestes drassanes només en dos mesos. A l'Europa preindustrial era tota una gran fita. Els venecians van ser probablement els inventors de la construcció naval en sèrie: tots els processos estaven absolutament racionalitzats i tot es produïa en cadena. Amb una superfície de 25 hectàrees i una plantilla de 16.000 treballadors -els arsenalotti- l'Arsenal era segurament la major indústria del món. Tot l'extens recinte està emmurallat per raons de seguretat, i un dels accessos aquàtics disposa de dues torres, a banda i banda de l'entrada.

Una de les escultures de lleons que es troben a la Porta monumental d'accés a l'Arsenale. Aquesta, com la resta que aquí es troben, són escultures gregues arcaiques de gran valor històric, rapinyades pels venecians que les van portar aquí des del Peloponès (Grècia).
Avui en dia, part de l'extens espai antigament ocupat per les instal·lacions d'aquesta drassana i base naval està dedicada a la celebració de la Biennale, una magna exposició internacional d'art contemporani coneguda arreu del món.
Al mateix carrer que dóna accés a la porta monumental d'entrada a l'Arsenale hi han aquestes cases que em van semblar molt maques.


Molt aprop de l'Arsenale es troba el Museu Marítim de Venècia, molt interessant, i que dona una idea de l'extra ordinari poder que va arribar a tenir aquesta ciutat-república; al mateix Museu hi ha una maqueta de la galera d'estat o cerimonia del dux, anomenada Bucintoro, i amb la qual assistia a le festa anual de la Sensa o dels Sponsalizi (esponsalles) de Venècia amb el mar.

A Barcelona, al MNAC, (dipòsitThyssen) hi ha un quadre de Canaletto on es veu aquesta galera. Actualment s'hi treballa en la reconstrucció del vaixell en base a l'informació gràfica i documental que existeix a tot el món.