La "nova" Plaça de Lesseps

L'Ajuntament ja ha estrenat oficialment la nova urbanització de la Plaça de Lesseps, al barri de Gràcia. L'altre dia vaig fer un passeig per anar a veure-la. Sincerament, crec que el municipi ha fet el que podia amb un indret de la ciutat que, de plaça, només en té el nom. Allò és més aviat una cruïlla de vials de circulació molt intensa i ja fa temps que aquesta zona, que la meva jaia en deia Plaça de Josepets, és una mica invivible.

De tota manera crec que els sacrificats veïns agraïran que s'hagi alliberat, si més no, una part de l'espai i hagin pogut recuperar una part de la plaça. Un cop hagin acabat les obres de les línies 9-10 del metro, se suposa que tota la superfície passarà a ús públic.

Els espais verds em semblen insuficients, però caldrà deixar passar un temps i esperar que "es facin". M'agrada el petit anfiteatre que pot ser d'utilitat en actes lúdics (sempre que no toqui el sol quan es facin, sobre tot si és a l'estiu) i el que no m'agraden gens són aquesta mena de baluernes per les que l'Ajuntament sembla sentir debilitat. Em refereixo a l'enorme paral·lepíped o taula de quatre potes sense sobre, i a l'enorme viga que travessa la plaça de banda a banda. Són d'estètica més aviat dubtosa, no poden ser considerats objectes bells i, per altra banda són de nul·la utilitat.

Últimament però aquests objectes, gens pràctics, que només que fan enterbolir la perspectiva urbana i fer nosa al paisatge, acostumen a aparèixer als indrets nous com els Parcs del Poble Nou Central i de Diagonal Mar.

Sincerament, crec que s'els podrien estalviar i, a canvi, posar més arbres que puguin fer ombra els mesos més càlids de l'estiu.

Paris. Basílica de Saint Denis

Basílica de Saint Denis. Façana principal del segle XII

Saint Denis és un municipi de banlieue com tants d'altres, enganxats a París, on es pot anar molt fàcilment amb el metro (Línia 13). La seva població està formada en bona part per beurs -que es com els francesos anomenen els emigrants del Magrib- i gent de raça negra procedents, majoritàriament, de països africans que van formar part de l'imperi colonial francès.

Vista de les naus. A l'esquerra, nau central. A la dreta, central i dues laterals vistes des del creuer.

Es tracta d'una ciutat-dormitori proveïda de bons serveis i amb la gran ventatja de la seva proximitat amb Paris i les seves bones comunicacions. Segur que algú dirà que el més important de Saint Denis és l'estadi conegut com Stade de France, però això no seria més que una boutade perque, sens dubte, el seu principal monument és la magnífica Basílica d'estil gòtic, amb la façana més antiga que es conserva d'aquest estil, i amb una decoració escultòrica molt interessant.

Però a part dels seus mèrits artístics, aquest temple a més de conservar les restes del Sant Patró de la capital francesa (Sant Dionís), és la necròpolis reial on jauen les restes de 39 reis i 21 reines de França, o sigui que la majoria dels seus sobirans i de les reines consorts hi tenen aqui el seu sepulcre. La llarga llista dels monarques francesos que van ser enterrats aquí comença pel rei Dagobert I, rei dels francs,de la dinastia merovíngia (segle VII) i acaba amb Charles IX, mort el 1824.

A l'esquerra, vitralls d'una de les naus laterals. A la dreta, rosassa a la banda dreta del creuer.

La planta de la basílica es de creu llatina, amb cinc naus i deambulatori i ha estat molt restaurada, especialment durant la segona meitat del segle XIX, per tal de reparar les malvestats causades al monument durant els periodes revolucionaris. Actualment encara s'hi treballa en una neteja sistemàtica dels vitralls que són un dels grans atractius d'aquest temple.

La basílica està dividida en dues parts: a les naus i al centre del creuer es desenvolupa la vida religiosa ordinària d'aquest temple, que és la seu del bisbe -catedral- de Sant Denis, sufragània de l'arquebisbat de París. A la resta del creuer es troba la part museal, composta per l'extraordinària col·lecció d'escultures funeràries dels reis i reines de França pertanyents a totes les èpoques: medieval, renaixentista i neoclàssica. De fet, aquest conjunt és una esplèndida mostra de l'escultura funerària de França al llarg de gairebé mil anys. Per a mi va ser emotiu veure la senzilla estàtua d'Isabel d'Aragó, filla de Jaume I i de la reina Violant. L'infanta Isabel va ser esposa del rei Felip III l'Ardit i va morir molt jove, als 24 anys, a causa d'una caiguda del cavall que muntava.

Alguns dels monuments funeraris reials. Al centre estàtues de Lluís XVI i Maria Antonieta, guillotinats durant la Revolució. A la dreta, a baix a l'esquerra estàtua jacent d'Isabel d'Aragó, reina de França, filla de Jaume I, i esposa de Felip III l'Ardit.

A sota hi ha la cripta on es conserven les restes dels reis, que van ser objecte de profanació, i que van ser enterrades en una fossa comuna degut a la impossibilitat de determinar la pertinenca de les restes. Només hi ha quatre tombes perfectament identificades amb les restes dels darrers reis de la dinastia de Borbó. Igualment, a la cripta es conserven les romanalles arquitectòniques dels antecedents del temple actual, i que es remunten als darrers segles galo-romans (segles V i VI).

París. El castell de Vincennes

L'excelent xarxa de metro de París facilita un ràpid i fàcil accés a un monument interessant, ben conservat i que, em sembla, passa una mica desapercebut: el Château de Vincennes.

A l'esquerra, miniatura del Llibre d'hores del Duc de Berry on apareix, al fons, el castell de Vincennes. A la dreta, imatge d'un angle del recinte emmurallat exterior amb la torrassa.

Es tracta d'una fortalesa-palau situada en el municipi de Vincennes, al costat mateix del bosc que porta el mateix nom, i que antigament fou un vedat de cacera reial. És una obra feta entre els segles XIV i XVI amb algunes modificacions posteriors, i inicialment tenia el caràcter de pabelló reial on s'allotjava el monarca en les seves sortides a caçar pel bosc proper.

Es poden diferenciar dues zones: el recinte amb la capella i la torrassa -la més alta entre els castells europeus de planura, amb més de 50 metres d'alçada- i els pabellons dels rei i de la reina construïts per Le Vau al segle XVI per ordre de Lluís XIV, com a tercera residència reial a París.

Durant el mandat del general Charles de Gaulle hi va haver un projecte de trasllat de la Presidència de la República des del Palais de l'Elysée, als pabellons reials d'aquest castell. El projecte va ser oblidat, en benefici d'altres de mes urgents.

Encara no fa dos anys que el govern francès ha donat per enllestits els treballs de restauració d'una part del monument, en concret, les d'època medieval, amb zones que han estat obertes al públic.

París. L'Institut del Món Àrab

Tot i que va ser inaugurat el 1987 -si no vaig errat- jo no havia tingut l'ocasió de veure i visitar l'Institut du Monde Arabe, de manera que aprofitant aquest viatge i la proximitat de l'edifici al hotel on m'allotjava, he pogut conèixer-lo en aquest viatge meu d'ara.

L'IMA és una fundació creada per França juntament amb altres estats de cultura àrab per a l'estudi i la difusió d'aquesta cultura. Jean Nouvel va ser l'arquitecte que va guanyar el concurs de projectes, i l'edifici que hostatja la Institució és un dels més interessants treballs d'aquest arquitecte.

L'edifici se situa al costat del campus universitari de Jussieu, a l'inici del boulevard Saint Germain, a menys de 100 metres del riu Sena. El complex està format per dos edificis principals, amb una plaça entre l'un i l'altra. El més gran acull les dependències de l'IMA amb la seva important biblioteca, juntament amb una llibreria dedicada exclusivament als llibres d'autors de cultura àrab i una sala d'exposicions. A més, a dalt de tot hi ha un restaurant tradicional amb un mirador sobre el Sena. L'altra edifici és més petit i té una cafeteria així com una botiga dedicada a la venda d'objectes d'artesania.

Crida l'atenció la façana sud de l'edifici principal, tota de vidre amb finestres que tenen cadascuna d'elles un enorme diafragma amb obertura activada per una cèl·lula fotoelèctrica que determina la seva obertura en funció de la intensitat de la llum natural. D'aquesta manera es pot tenir a l'interior de l'edifici una llum matisada al llarg de tot el dia que crea un ambient adequat a la concentració i l'estudi.

París. Arribada, transport i allotjament

Com altres companyies en vols aeris provinents del sud d'Europa, Clickair aterra a Paris a l'aeroport d'Orly, i més concretament a la terminal Oest, no gaire lluny de la terminal Sud, ambdues conectades per una "navette" o microbús que trasllada els passatgers de l'una a l'altra, tot i que es pot anar a peu perfectament en un passeig de no més de 10 minuts.

Des de la terminal Oest surten també altres autobusos que van a diversos punts de la ciutat de París o a l'aeroport Charles de Gaulle, que es troba a Roissy.

Jo havia triat un hotel que es troba al Boulevard de l'Hôpital, a menys de 100 metres de l'estació de tren d'Austerlitz, en un punt en que coincideixen la xarxa de rodalies (RER) i dues linies de metro; es a dir un punt molt ben comunicat pel transport públic, en un barri relativament tranquil, a prop del Jardin des Plantes a la riba esquerra del Sena.

He quedat molt satisfet de la meva elecció. El transport des de l'aeroport fins a la mateixa porta de l'hotel no dura més enllà de tres quarts d'hora. Cada 10 minuts surt un autobús que va des de la terminal fins a l'estació del RER de Pont de Rungis (linia C). Cada quart d'hora passa un tren de rodalies que en poc més de 20 minuts et deixa a l'estació d'Austerlitz.

Pel que fa a l'hotel haig de dir que és un establiment totalment nou, reformat l'any passat, a preu raonable, confortable i cèntric. Només un inconvenient: el desdejuni es més aviat escàs i gens de variació, sense fruita fresca ni fiambres. Només l'estricte desdejuni continental, a base de torrades o croissants, amb mantega i melmelada -o més ben dit, geleia de fruita- i un café de màquina dolent, sense pal·liatius.

La zona, francament bona, un barri de classe mitja, molt animat, al costat d'un dels més bonics parcs de Paris: el Jardin des Plantes, a prop del boulevard de Saint Marcel i la Place d'Italie, amb restaurants, llibreries, supermercats i tot tipus de comerç. La Place de la Bastille, a menys de 10 minuts caminant, i una mica més lluny l'inici del boulevard de Saint Germain i el Quartier Latin.

Le Paris que j'aime

París és la ciutat que més cops he visitat. Crec que per a la gent de la meva generació, especialment si són catalans, la capital de França ha exercit una atracció que, en el meu cas, ha esdevingut un amor compartit amb altres dues ciutats europees: Praga i Venècia. Des de 1996 no hi havia tornat, però Clickair ha tingut la culpa o el mèrit, més ben dit, de fer-me anar una altra vegada a la ciutat del Sena.

La cosa va anar així: Vaig rebre un e-mail que em notificava que a partir del 29 de març la companyia aèria de vols barats -no m'agrada dir "low cost"- inaugurava la ruta Barcelona-Paris que havia deixat de servir Iberia, i amb aquest motiu engegaven una promoció: els 100 primers passatgers que féssin una reserva només pagarien les taxes d'aeroport.

Vaig afanyar-me a fer la reserva i doncs sí, vaig tenir bona sort, i només he pagat les taxes i, a part de l'hotel, el viatge m'ha sortit a preu de ganga. Aquesta ha estat l'excusa per a tornar, per cinquena vegada, a Paris.

El cert és que m'ho he pres amb calma, i en aquesta ocasió he estat molt selectiu i només he visitat les exposicions que he trobat que més podien interessar-me i, naturalment he revisitat els llocs de París que més m'agraden. Aqui deixaré els meus comentaris sobre aquesta renovada experiència que representa visitar novament aquesta meravellosa ciutat.

Oublier Rodin? Musée d'Orsay.

Fins el 31 de maig, aquesta exposició mostra l'influència d'aquest genial escultor sobre altres reconeguts artistes com els catalans Maillol i Pau Gargallo, o Brancusi, i altres, de tots els quals es mostra una bona part de la seva obra, fins a un total de 125 peces.

Malgrat l'inqüestionable aportació d'Auguste Rodin (1840-1917) a la escultura, els protagonistes aplegats en aquesta exhibició van passar d'una época "rodiniana", en què se sentien fascinats per qui consideraven el seu mestre, a detestar la càrrega emocional de la seva obra.
Segons els organitzadors, aquest canvi d'actitud davant l'artista que els havia alliberat dels convencionalismes academicistes i del realisme és la finalitat de la mostra, que fa un repàs a algunes de les obres d'aquests escultors realitzades a París entre 1905 i 1914.

L'exposició, que val molt i molt la pena, sembla que es podrà veure a Madrid a la Fundación Mapfre, encara sense data prevista.

Les Portes du Ciel. Musée du Louvre.

En la llengua dels antics egipcis les Portes del cel eren les portes que tancaven el moble sagrat que allotjava la imatge de la divinitat. Quan s'obria es produia el contacte entre el món dels déus i el dels homes, que permet la perpetuació de l'Univers renovant el procés de la creació, i deixa veure als homes l'imatge d'una realitat inefable. El tancament d'aquestes portes és el preludi d'un futur renaixement i, mentre arriba, envia la divinitat a un tenebrós més enllà amagant la seva aparença als ulls humans.

Sobre aquest suggestiu plantejament, aquesta mostra presenta diversos objectes en pedra i fusta, la majoria d'ells en diverses formes d'armari sagrat, recoberts de pintures de tema sagrat i també profà, pertanyents a diferents èpoques fins a arribar a les expressius retrats representatius d'una cultura ja molt influïda per les cultures grega i romana.

Bâtir pour le Roi. Musée Carnavalet

Construir per al Rei. Aquesta mostra que té lloc a l'Hôtel du Carnavalet, seu del Museu del mateix nom en ple barri del Marais, està dedicada a l'obra del gran arquitecte francès Jules Hardouin-Mansart, que va ser un genial arquitecte i urbanista francès que va viure i treballar sota el regnat de Lluís XIV. Justament l'exposició està centrada en els encàrrecs fets pel monarca, del qual es va guanyar la confiança després del treball del genial arquitecte en la construcció del château de Clagny, destinat a una de les amistançades del monarca, la marquesa de Montespan.

Lluís XIV el va nomenar primer arquitecte reial iniciant així una llarga llista de nomenaments, cada cop més importants, fins a culminar en el de Surintendent des Bâtiments du Roi arribant al seu ennobliment com a comte de Sagonne.

Entre els encàrrecs més importants Hardouin va treballar al Palau de Versalles, on va iniciar la construcció de la capella reial, a més del Gran Trianon y les Écuries. A Paris, són creació seva alguna de les més belles places de la capital, com la Place Vendôme o la de Les Victoires, molt a prop del Palais Royal, i sobre tot l'obra que, a parer meu, és la culminació del seu estil, mescla del barroc i del neoclàssic: l'església de Saint Louis-des-Invalides, a l'Hôtel del mateix nom, i on avui es troba el mausoleu de Napoleó.