Renfe darrera del client "low cost"

A "La Vanguardia" d'avui llegeixo que el Sr. Abelardo Carrillo, Director General de l'AVE i de llarga distància, diu que la Renfe va darrera del client que habitualment utilitza les companyies aèries barates, i la seva empresa engega una nova estratègia per a abaratir els passatges en tren.

Miro preus a Internet. Supòsit: viatge Barcelona-Sevilla. Anada: 2 de febrer de 2009. Tornada: 7 de febrer de 2009.

Millor preu AVE: 101,90 Euros. (Anada i tornada) Durada: 5 hores 30 minuts.

Millor preu Clickair: 65,00 Euros. (Anada i tornada) Durada: 1 hora 30 minuts.

Ni que sigui afegint el preu del transport ciutat-aeroport, és evident que l'oferta de Renfe és totalment insuficient. Els gestors de Renfe ja es miren els preus de les companyies aèries?. Em pregunto: quan trigaran a crear-se altres empreses espanyoles de trens que trenquin el monopoli ferroviari?

PS. És d'agrair la millora del traçat ferroviari que evita passar per Madrid i estalvia una hora de viatge. Però tot plegat continuen essent 5 hores i mitja que, ni que sigui en TGV són moltes hores.

Vicenza

Camí de Vicenza el tren travessa la llacuna Veneta pel ponte della Libertà.

A meitat de camí entre Venècia i Verona es troba la ciutat de Vicenza, amb una població d'uns 120.000 habitants, capital de la provincia véneta del mateix nom. El tren et porta des de la ciutat dels canals en mitja hora justa, i el primer tren surt de Mestre a les 08:30 hores, i als qui no vulguin matinar i els agradi la comoditat de no haver de fer transbord, el anirà millor prendre el tren que surt una mica més tard de les 09:30 de l'estació de Venècia Santa Lucia.
A Vicenza s'ha d'anar sobretot si és té un mínim d'interès per l'arquitectura, perquè aquesta ciutat es, per antonomàsia, la ciutat d'Andrea Palladio, gran arquitecte del Renaixement, nascut a Pàdua el 1508, i del què se celebra enguany el 500 aniversari amb un seguit d'actes i d'exposicions a tota Itàlia, però especialment a la regió véneta, on es troba la majoria de les obres palladianes, singularment les cèlebres vil·les, declarades per l'Unesco Patrimoni de l'Humanitat.

Molt aprop de l'estació de Vicenza es troba la Piazza del Castello, una mena de vestíbul d'entrada a la ciutat antiga. Es conserva una de les torres de la muralla medieval i la porta de dos arcs que dóna accés al Corso Palladio, una carrer major des del que s'accedeix als carrers més cèntrics. A l'esquerra, a la mateixa plaça es veu una de les obres de Palladio a Vicenza: es tracta del Palazzo Porto, un encàrrec inacabat per falta de diners dels propietaris de la finca, sobre la què només es va edificar una cinquena part del que havia d'estar el projecte sencer.

Ponts a Vicenza amb vistes sobre el riu Retrone

El punt neuràlgic de Vicenza és la piazza dell'Erbe, espai urbà en què es troben alguns dels monuments més característics de la ciutat.



Com a altres ciutats vénetes, la plaça principal està decorada amb dues columnes sobre les que hi han els principals símbols, en aquest cas el sempre present lleó alat de Sant Marc i una imatge de Crist en actitud de beneir.


Basilica i Torre cívica del Rellotge, anomenada Torre Bissara.


Detall de la façana de la Basilica i monument a Andrea Palladio

És una llàstima que no hagi pogut veure la Basilica de Palladio en tot el seu esplendor, degut que està essent sotmesa des de fa any i mig a obres de restauració de la coberta i de la part exterior. En qualsevol cas, aquesta primera obra encarregada a l'arquitecte pels poders públics impressiona tant per les seves proporcions com per les depurades línies que, en realitat recobreixen l'estructura de l'antic edifici medieval que amenaçava ruïna i que va ser salvat per Andrea Palladio respectant les dimensions i la distribució interna de l'edifici.

La Torre Bissara és anterior a la construcció del primitiu Palazzo della Ragione, seu del Comú i dels tribunals de justícia de la ciutat. Va ser construïda en el segle XII per desig de la família Bissari, al costat del seu palau. A començaments del segle XIII el consell municipal vicentí sembla que va comprar aquest palau i la torre, amb la idea d'instal·lar-s'hi.

La Torre va sortir sense danys del terratrèmol del 1347, i encara s'hi van fer obres per tal de fer-la més alta, fins arribar a la seva alçada d'avui: 82 metres. Durant la II Guerra Mundial, per un bombardeig dels americans la Torre es va incendiar, però només va patir danys a la part més alta. Així doncs, ens trobem amb un monument-reliquia que ha superat molts avatars abans d'arribar al segle XXI, amb gairebé nou-cents anys d'història, i amb bona salut.

El Palazzo del Capitaniato és una altra de les obres a Vicenza d'Andrea Palladio, amb decoració de Lorenzo Rubini. Es tracta d'un palau construït en 1571, amb loggia a la planta baixa i escultures en estuc a les façanes laterals que va ser projectat per a allotjar al representant del govern de la República de Venècia i que avui dia allotja al Consell Municipal de Vicenza.

La Casa Pigafetta, edificada el 1440 va ser la residència de l'explorador, geògraf i escriptor italià Antonio Pigafetta, que s'ha fet famós per haver escrit el relat de la primera volta al món, pagada per la monarquía castellana i que va comandar el mariner portuguès Fernando de Magalhaes (Magallanes, en castellà). És un edifici que va ser reformat el 1481 per a donar-li l'estil gòtic florit amb el que avui el veiem.

La Catedral de Vicenza, obra del segle XV amb la cúpula d'Andrea Palladio, va patir greument els bombardeigs de la II Guerra Mundial, de tal manera que només va restar dempeus la façana, i va haver d'ésser reconstruïda, si bé es van perdre per a sempre més els frescs i altres elements decoratius.

El Palazzo Barberan da Porto és una altra de les elegants i equilibrades mostres de l'art d'Andrea Palladio on aquest any té lloc una exposició commemorativa del 500 aniversari del naixement del gran arquitecte nascut a Pàdua.

El Palazzo Valmarana, situat a Corso Fogazzaro de Vicenza, va ser construït el 1565, i és obra de maduresa d'Andrea Palladio a qui li va ser encarregat per la família de la què porta el nom. La façana és una de les més reexides i monumentals de l'arquitecte.

Aquest Palazzo li van ser encarregat a Palladio pel comte Girolamo Chierichati com a residència familiar el 1550 i no va ser acabat fins a finals del segle XVI. Avui és la seu de la Pinacoteca Municipal de Vicenza, i figura dintre del catàleg de residències palladianes incloses en el Patrimoni de l'Humanitat de l'Unesco.

El Teatro Olimpico de Vicenza, el teatre cobert més antic d'Europa, és una bella i sorprenent estructura feta majoritàriament de fusta i guix pintat imitant el marbre. Andrea Palladio va comenar a treballar en el projecte el 1579, però morí l'any següent sense haver-lo acabat. Vincenzo Scamozzi, un deixeble seu reprengué el projecte i el va completar just a temps per a la representació inaugural amb la tragèdia "Sófocles" d'Eurípides, el 3 de març de 1585.

El teatre és d'inspiració clàssica, amb l'espai dedicat al públic en forma d'hemicicle i un escenari que representa la façana d'un edifici, a través de les portes del qual es veuen els carrers d'una ciutat

Per a arribar a Villa Capra, una mica als afores de Vicenza, es pot anar a peu i també en autobús, en un trajecte de no més de 10 minuts. El nom pel què es més conegut aquest edifici és "La Rotonda", suposo que per la cúpula que corona la villa.
Aquest és, sens dubte, la més famosa i arquetípica de les ville paladianes. El disseny és de gran simplicitat, però impecable estèticament. Va ser construïda per a la família Capra entre 1550 i 1552 i ha inspirat arreu del món edificacions similars.

A la primera fotografia es veu el passadis que porta a l'estança coronada per la cúpula. Les dues restants mostren la decoració pictòrica de la sala en la que intervingueren diversos artistes durant llargs periodes de temps.

Interior de la cúpula de Villa Capra.

Pàdua

Pàdua -Padova en italià- es una ciutat molt propera a Venècia, es la capital de la província del mateix nom integrada en la regió del Véneto, i seu d'una antiga i prestigiosa universitat. Té una població de poc més de 210.000 habitants i, si es compta la de les localitats de la seva àrea metropolitana, pot arribar als 450.000. Les comunicacions amb Venècia, la capital regional són molt bones i val la pena visitar-la perquè te llocs i monuments francament interessants.

Els trens de Venècia surten de l'estació de Santa Lucia i comuniquen ambdues ciutats en trajectes de poc més de 20 minuts, i són força freqüents.



L'estació de Ferrovie dello Stato (la Renfe italiana) situada una mica a l'extrarradi està comunicada amb el centre mitjançant un modern tranvia, similar al de Barcelona, però que funciona en sistema monorail, la qual cosa simplifica la seva instal·lació.

A un quilòmetre escàs de l'estació hi ha el Giardino dell'Arena, molt cuidat, i allà, mig amagada entre els pins, he trobat la sorpresa d'una petita església, anomenada Cappella degli Scrovegni completament coberta de frescs meravellosos de Giotto que representen escenes del Nou Testament. Segons alguns crítics italians es una de les obres més importants, sinó la que més, del gran pintor. És visita en grups acompanyats que no poden excedir de 12 persones i s'ha de passar prèviament per una sala de descontaminació; mentre dura aquesta operació passen un documental sobre el pintor i la seva obra, especialment, les pintures d'aquesta petita capella. Naturalment està prohibit fer fotos però, per a donar una idea de la qualitat d'aquest capolavoro reprodueixo unes ilustracions que he trobat i que representen una petitíssima mostra del que es pot veure.

Escenes de l'Anunciació, de l'Adoració dels Mags i de la Presentació de Jesús en el Temple.



Escenes de les Noces de Canà, de l'Expulsio dels mercaders del Temple, i del Bes de Judes.



Molt a prop es troba l'església anomenada degli Eremitani, oficialment dedicada a Sant Felip i a Sant Jaume, construïda en 1276. És d'estil romànic, amb la façana incompleta, sense el característic recobriment. Té una sola nau, molt llarga i de gran amplada, coberta amb sostre de fusta.

A l'interior de l'església s'en conserven parcialment frescs d'un cicle pintat per Guariento di Arpo, un pintor italià del segle XIV.



El Palazzo della Ragione és un edifici gòtic de grans dimensions que es troba al centre del nucli antic de Padova, a la piazza dell'Erbe, que estava dedicat a l'actuació dels tribunals de justícia. Va ser construir a començaments del segle XIII, i posteriorment va ser ampliat amb l'afegit d'un pis el 1306.

Trobo que és una llàstima que el mercat de fruites i verdures se celebri en aquesta plaça tot i que tradicionalment des de l'edat mitjana ha estat així, perquè el Palazzo della Ragione mereix més espai per a poder ser vist i admirat. Ara com ara més val no anar al matí els dies feiners perquè qui vagi es trobarà aquest mercat que ocupa totalment la àmplia plaça. Sempre queda però el recurs d'anar a la tarda o be fer la visita un diumenge, dia que no hi ha mercat.

A la planta baixa del Palazzo della Ragione, sota les galeries, hi ha el mercat dels productes que no es venen a la part de fora, com la carn, el peix, els productes làctics, etcètera. M'ha cridat molt l'atenció veure força carnisseries que venen carn de cavall. A les fotos hi ha una mostra.

Al pis de dalt del Palazzo della Raggione es puja per una escala exterior que dóna a dues galeries amb balconades, a banda i banda de l'edifici i des de les què es pot veure l'animadíssim mercat al que va tota la ciutat. La volta que cobreix aquesta galeria està decorada amb pintures que representen vegetals. No debades aquest edifici es troba a la Piazza dell'Erbe ...

Un cop arribes a dalt et trobes l'anomenat Salone, un enorme recinte, totalment diàfan, sense cap columna, que fa gairebé 2.200 metres quadrats de superfície (81 per 17), coberta per una volta en forma de quilla de vaixell, construïda de fusta que, en el punt més alt fa 17 metres d'alçada. En un extrem hi ha una enorme escultura de fusta que representa un cavall, reproducció de l'època del Renaixement del que hi ha a un monument dedicat a Gattamelata, original de Donatello i que es troba al costat de la Basílica de Sant Antoni.

Les quatre parets del Salone estan recobertes amb pintures que representen un cicle astronòmic amb alguna referència cristiana, basat en estudis de Pietro d'Abano, i pintat entre 1425 i 1440 per un autor desconegut. Aquestes pintures sembla ser que van substituir d'altres, originals de Giotto, que van quedar pràcticament destruïdes a conseqüència d'un incendi.

A la Piazza dei Signori es troba el Palazzo del Capitaniato, amb una magnífica torre del Rellotge.

L'actual Duomo de Padova és la tercera de les catedrals construïdes en el mateix lloc, i va ser projectat per Michelangelo al segle XVI. Les obres van durar fins el 1754, en què és van interrompre, deixant la façana sense acabar.



Al costat del Duomo hi ha, en un edifici independent, el Baptisteri romànic construït al segle XII amb algunes modificacions posteriors. Està decorat amb frescs molt interessants com el de la volta o el que representa les noces de Canà, obres de gran interès del segle XIV originals de Giusto de'Menabuoi.

Basílica de Sant Antoni de Pàdua, que amb propietat hauriem de dir "de Lisboa", perquè contra el que molta gent creu, el popular sant del que la meva àvia paterna n'era molt devota, va néixer a Lisboa. És una construcció de grans dimensions i d'estil gòtico-bizantí, que data de la primera meitat del segle XIII amb ampliacions i afegits posteriors que daten del XIV i del XV. Aquí està enterrat el sant, un dels més populars juntament amb Sant Francesc d'Assís que va fundar l'orde de frares mendicants coneguts com a franciscans. Aquí veiem la façana, un dels laterals i el conjunt de voltes vistes des del claustre de la basílica.

A la part de fora de la Basílica hi ha aquest monument, obra del gran escultor renaixentista Donatello, dedicat a Gattamelata (Erasmo da Narni), un condottiero que va viure entre els segles XIV i XV i que va estar succesivament al servei de Florència, del Papa, i finalment, de la República de Venècia, de la que va ser capità general. Una còpia del cavall, feta en fusta, es troba al Salone del Palazzo della Ragione.

Prato della Valle és el nom d'una plaça de Pàdua que, probablement, sigui la més gran d'Europa.

Té una superfície de gairebé 9 hectàrees: 90.000 metres quadrats, 9 illes de cases de l'Eixample barceloní, aproximadament. Té forma elíptica amb un canal guarnit amb estàtues de personatges històrics, travessat per quatre ponts. A la foto de la dreta es pot veure en un angle la basílica de Santa Giustina.