Si mireu un plànol de Venècia, podreu comprovar que el sestiere de San Polo és el moll de l'os, el rovell de l'ou o cor de la ciutat. Delimitada pel Gran Canal i els rius Nuovo i Foscari, forma una de les illes de l'arxipèlag sobre el que es va constituir Venècia. Sembla ser que inicialment, Rialto -que ve de Rivo Alto- va ser la seu de poder polític fins que aquest es va traslladar a San Marco.
Avui Rialto és un punt de gran concentració comercial, on es troba un dels més concorreguts mercats de productes frescs: peix, marisc, fruites i verdures principalment, però també d'altres productes. Tot i que els comerços s'estenen pràcticament per tota la ciutat, la major concentració comercial la podeu trobar entre San Marco i San Polo.
Zona de l'Herberia a primeríssima hora del matí, a Rialto, on podeu trobar les fruites i verdures.
Zona de la Pescaria, dedicada a la venda del peix i del marisc. Tot i la variada oferta, fa l'efecte que la senyora de la foto no acaba de decidir-se...
Que potser l'interessen escamarlans escapçats?... o voldrà bacallà sec? El tinc a 26,00 el quilo ...
Aqui teniu una foto dels viatgers que desembarquen d'un traghetto. Haig d'explicar què són els traghetti. Es tracta de gòndoles que només transporten els seus viatgers -majoritàriament venecians- d'una banda a l'altra del Gran Canal per 50 cèntims. Fan desplaçaments en línia recta que no deuen arribar als 100 metres i que els ciutadans, si es que no volen fer una volta considerable, es veuen obligats a utilitzar per manca de ponts, ja que al Gran Canal només hi han quatre, i molt distanciats entre sí: Costituzione, Scalzi, Accademia i Rialto. Aquest traghetto és un dels més utilitzats, perquè comunica San Marco amb el Mercat del Peix. És fàcil distingir quan són turistes els que hi viatjan: no falla, sempre van asseguts, cosa que els venecians no faran mai; sempre els veuràs viatjar dempeus, amb paquets o bosses de compra, durant tot el trajecte.
A Rialto hi ha l'església de San Giacomo, amb un rellotge enorme i jo cres que desproporcionat. Fa l'efecte que és una de les poques coses que han canviat en aquest racó de la ciutat si comparem la meva foto amb la veduta pintada a mitjans del segle XVIII per Canaletto. I això que estem al segle XXI...
El pont de Rialto va ser el primer que va tenir Venècia. I això va determinar el desenvolupament comercial dels voltants. Inicialment el pont era de fusta fins que en el segle XVI es va construir un pont de pedra, segons el projecte d'Antonio da Ponte, amb llum de 7,50 metres, que no impedeix el pas de les embarcacions de més alçada. El pont té tres calçades per al pas de vianants i dues fileres de botigues, una a cada banda, que majoritàriament es dediquen a la venda d'articles per als turistes que omplen aquesta zona. Entre les 10 del matí i les 8 del vespre és pràcticament impossible de caminar degut al formigueig de visitants que venen d'arreu del món.
Qui ho diria! Aquests són carrers de la zona on habitualment s'instal·len els tenderets de venedors del Mercat de Rialto. Què ha passat avui?. No res, és un matí de diumenge...
Aquest espai al què s'ha de reconéixer que la foto no fa honor, és un dels més grans espais oberts de la ciutat de Venècia: Campo San Polo, a prop de l'església que li dona el nom. En aquest espai s'hi celebren a l'estiu projeccions de cinema i festes populars como celebracions de carnaval. Hereda una antiga tradició ja que, antigamente, també s'hi celebraven festes, jocs, concursos i fins i tot, diuen, curses de braus.
Per cert, que segons Donna Leon, molt a prop d'aquest campo viu el comissari Brunetti, que cada matí l'atravessa quan va a treballar a la comissaria, després d'haver fet una parada al quios que hi ha vora l'església per a comprar "Il Gazzetino", el diari de més venda a Venècia.
Aquí es veu l'absis de l'església de San Polo, que vol dir Sant Pau en català (San Paolo, en italià), que conté bones pintures de Tintoretto, Tiziano i Veronese.
El Fondaco dei Turchi es troba dins dels límits de San Polo, amb façana oberta al Gran Canal. Es tracta d'un edifici molt vistós, els orígens del qual es remunten al segle XIII en que va ser construït per a la familia Pesaro. Posteriorment la República el va comprar i va ser dedicat a residència d'hostes il·lustres. Aquí s'hi va allotjar en la primera meitat del segle XV l'emperador bizantí Joan Paleòleg. Els turcs el van llogar per a fer-lo servir de magatzem -d'aquí ve el seu nom- i durant el segle XIX va ser objecte d'una reconstrucció sembla ser que una mica fantasiosa, que va desfigurar l'estructura original. Avui dia és la seu d'un dels museus cívics venecians, en concret, el Museo di Storia Naturale avui en reestructuració, però del què es poden visitar algunes sales, com la que mostra un estrany rèptil del Juràssic, l'Oranosaurus. Algú en sabia res d'aquest animaló?
A la freda i humida nit de novembre, des de l'embarcador de San Marcuola, el Fondaco dei Turchi amb les seves formes de vell palau bizantí enmig de la boira, il·luminat i reflectit a les aigües del Gran Canal, té un aire tot inquietant i fantasmagòric oi?
Una de les moltes joies de Venècia és aquesta església, la basílica de Santa Maria Gloriosa dei Frari, coneguda popularment com a Chiesa dei Frari (frares, en català), al cor del sestiere de San Polo. És semblant a l'altra gran basílica gòtica veneciana, San Giovanni e San Paolo (Zanipolo) que ja he comentat en altre espai d'aquest relat del meu viatge al Véneto. Recomano a tothom que qui vagi a la ciutat dels canals no es perdi cap de les dues.
Els orígens d'aquesta església es remunten al segle XIII, però va ser reconstruïda a mitjan segle xv per a donar-li la fesomia que coneixem actualment. Qui arribi des de San Marco (és el meu cas) travessarà un pont sobre el canal que reflexa a les seva aigües tranquil·les la senzilla façana de l'edifici de maons, sense recobriment.
El majestuós campanar medeix 80 metres, i és la construcció de més altura de Venècia, després del campanar de San Marco, i l'absis que tanca la capçalera de l'església és una construcció lleugera, envidrada, que dóna una gran lluminositat al creuer.
L'interior és enorme, de tres naus de gran llargada, la central més ampla que les laterals. Com a la catedral de Barcelona, el cor es troba al bell mig de l'església i és en sí mateix un conjunt monumental de gran valor, exteriorment revestit d'escultures de marbre, originals de Pietro Lombardo i Bartolomeo Bon, autors de nombroses escultures repartides per diversos monuments de Venècia.
El cadirat, de tres nivells, data de 1468, és esculpit en fusta i reflecteix imatges de sants i escenes venecianes de l'època.
La basílica conté diversos monuments funeraris, entre ells els de Tiziano i el del escultor Antonio Canova.
Aquí veiem el monument dedicat al pintor Tiziano.
Precisament l'altar major està presidit per un magnífic retaule pintat pel mateix Tiziano, que representa l'ascensió de la Verge.
A la sacristía es pot veure un triptic magnífic que representa una Madonna con il Bambino, acompanyada de dos sants, original del pintor venecià Giovanni Bellini. Haig de dir que després d'aquesta estada meva a Venècia, i després de veure un bon nombre de pintures d'aquest artista tant a la Galleria dell'Accademia com en algunes esglésies, m'he sentit molt interessat per la seva obra, de la qual, jo coneixia molt poc. Per a ser exacte diré que recordava només el retrat del dux Leonardo Loredan, de gran penetració psicològica, que si no recordo malament es troba a la National Gallery de Londres.
Al barri de San Polo es troba el Palazzo Centani, a casa on va néixer Carlo Goldoni, el famós comediògraf venecià autor de més de 250 obres teatrals, moltes d'elles inspirades en els personatges de la Commedia dell'Arte. Des d'els anys 30 l'edifici pertany al municipi, que l'ha restaurat acuradament. Avui dia l'edifici acull un centre d'art dramàtic i una col·lecció històrica molt interessant d'objectes teatrals.
Al pati hi ha una escala exterior, refeta quan es va restaurar l'edifici, i una vera da pozzo amb relleus zoomòrfics.
