Sembla que el nom de Cannaregio ve de quan a la vora de les fangoses aigües de la llacuna, de poca profunditat, creixien els canyars. Tot això va desaparéixer ja fa molt de temps, i el barri comença a urbanitzar-se cap al segle XVI. El districte de Cannaregio es troba al nord de l'illa estricta de Venècia. És un dels que més he hagut de travessar per anar o tornar de l'estació dels Ferrovie dello Stato; exactament sis vegades, ja que els meus desplaçaments a Pàdua, Verona i Vicenza han estat en tren. Hi havia una certa distància des de l'hotel on m'hostatjava fins a l'estació, però no més de 30 minuts si anava a pas lleuger i no m'entretenia. I el cert és que o vas a pas lleuger, o t'obliguen a anar-hi perquè has de passar per carrers molt transitats pels propis venecians que van a treballar a primera hora del matí, o bé tornen a l'hora de plegar. Hi han milers de persones que treballen a Mestre, que és una perllongació de Venècia a terra ferma, i a l'inrevés, hi ha gent que viu a Mestre però treballa a Venècia. I tots, per raons òbvies van en tren. O sigui que hi han carrers com Strada Nuova, Anconetta, Rio Terrà San Lorenzo o Lista de Spagna que sempre hi ha un formigueig de gent. De tota manera, a Venècia sempre arribes abans si vas a peu, perquè els vaporettos fan moltes parades i, a part, el preu es car: 6 euros, excepte per als residents que tenen un carnet especial i els surt a 2 euros.
Aquest és el Ponte della Costituzione que uneix Cannaregio amb els Barris de San Polo i Santa Croce; és el quart que travessa el Gran Canal i va ser inaugurat el mes de setembre d'enguany. Ha estat projectat per l'enginyer valencià Santiago Calatrava, i ha rebut moltes crítiques dels venecians per no haver-se fet un pont amb més facilitats per als discapacitats. I és cert, però es que tota la ciutat de Venècia no està feta per a la gent amb minusvàlues, sinó simplement, tampoc per als ciutadans normals que porten el carretó de la compra, el cotxet del nen o maletes una mica grans, i que han de fer piruetes i equilibris per a pujar i baixar tants ponts. Ciutat difícil doncs, per a tothom i especialment per a discapacitats i gent gran.
Aquí, a l'esquerra, es veu l'estació de trens de Santa Lucia, amb molt de moviment per les raons que ja he explicat. A l'altra banda de l'estació hi ha el Piazzale Roma terminal d'autobusos des d'on no poden passar els cotxes que per arribar aquí han hagut de travessar el Ponte della Libertà, de 4 quilòmetres de llarg que uneix Venècia amb la terra ferma.
Molt a prop està l'església dels Scalzi, el nom oficial de la qual és Santa Maria di Nazareth i està regentada pels frares carmelitans descalços, que van arribar a Venècia el 1670. Aquest temple, en el seu interior, és molt barroc i té un altar dedicat a Santa Teresa d'Avila que, com és sabut, juntament amb San Juan de la Cruz va reformar l'orde del Carmel.
Aquí es veu el Palazzo Labia, que va pertànyer a una família d'origen no aristocràtic però que va enriquir-se fent de proveïdor de l'exèrcit i l'armada venecians. L'edifici és de 1685, però va ser ampliat el 1720, i té façana oberta al Gran Canal, al costat de la capella de Santa Lucia. El luxe i la grandiositat exterior es veu superada en el seu interior, que té diversos salons decorats per Tiépolo, el pintor més prestigiós de Venècia.
Aquests són alguns dels frescs de grans dimensions pintats per Tiépolo al Palazzo Labia. El primer representa la trobada entre Cleopatra i Marc Antoni. El fresc del mig és el més gran, amb sis metres de diàmetre. El tercer és un fresc que evoca un banquet entre Cleopatra i Marc Antoni. Val la pena visitar el Palazzo Labia, perfectament restaurat, però no tan sols pels frescs de Tiépolo sinó també per la d'altres pintors barrocs no tan coneguts i per altres detalls de la decoració de la que va ser la vivenda d'una de les famílies més riques de la República Veneciana.
Quan es passeja pels tranquils i silenciosos carrers de l'antic barri jueu, o Ghetto de Venècia, ningú no creuria que aquesta zona va ser una de les més vitals i rics de la ciutat. El campo del Ghetto Nuovo estava plena de negocis de tota mena i botigues de prestamistes. Al segle XVI aquest barri va ser aïllat amb canals de la resta de Venècia i només dos ponts, vigilats permanentment, comunicava aquesta zona amb la resta de la ciutat. A la nit es barrava el pas i només es deixava sortir els jueus de dia, i portant insígnies o barrets distintius de la seva condició. La població jueva que arribava als 5.000 habitants avui només és d'uns 500, la majoria dels quals no viu en aquesta zona. No obstant encara resten algunes petites botigues com una carnisseria kosher i una fleca; també hi ha una institució assistencial d'aparença molt humil establerta al Ghetto. A les imatges, a l'esquerra, es veu el Campo del Ghetto Nuovo, i a la dreta, una fotografia de la sinagoga anomenada Scuola Levantina.
Al Ghetto de Venèzia, al costat de la Casa Israelitica di Riposo, hi ha un monument dedicat als jueus perseguits i morts a l'Holocaust. En un dels angles, hi ha una paret de maons, amb fils-ferros punxants a la part superior, que reprodueix el mur d'un camp de concentració. Encastats en aquest mur hi ha una sèrie de relleus de bronze, obra de l'escultor Arbit Blatas (1980) que representen escenes al·legòriques dels patiments soferts perls jueus. A la fotografia de la dreta es pot veure un d'aquests relleus on es veu l'afusellament d'un presoner.
Camí de l'església de Santa Madonna dell'Orto, hi han aquests bonics recons, no gaire freqüentats pel turisme com, en general, tampoc ho estan els voltants de Fondamente Nuove, a la part més septentrional de Cannaregio.
Aquesta és l'església de Madonna dell'Orto, que pertanyia a un convent de l'orde dels humiliats, desaparegut el 1561. És una de les esglésies gòtiques més maques de Venècia i es troba en un lloc molt tranquil i força solitari d'una ciutat permanentment envaïda pels turistes. L'edifici és de mitjans segle XIV, però va ser refeta el segle XV fent servir materials vells reaprofitats com les estàtues dels dotze apòstols que coronen les galeries inclinades que hi han a banda i banda del cos central de la façana.
De retorn, només travessar un pont s'arriba al Campo dei Mori que, ni és el més gran, ni el més maco, i sí un dels més atrotinats de Venècia. No se li pot negar al lloc un cert pintoresquisme, al què ajuden les estàtues encastades dels moros que li donen nom, i la casa on nasqué el pintor Iacopo Robusti, el Tintoretto, que deu el seu malnom al fet de que el seu pare fos tintorer de sedes.
Segons la tradició popular, els mori o moros eren els tres germans Mastelli, que havien arribat a Venècia des de Grècia per establir-se i que eren comerciants de sedes. Van construir el Palazzo Mastelli, que té un curiós relleu esculpit que representa un camell.
A l'esquerra, la casa on Tintoretto va néixer, viure i morir. Només una vegada va sortir de Venècia, sempre dedicat al seu treball de pintor, del que va deixar moltes obres a la seva ciutat. De fet, la majoria de les esglésies venecianes tenen quadres o frescs seus. A la fotografia de la dreta es veu la làpida commemorativa dedicada a l'artista el 1842 i renovada el 1881.
Al costat del Palazzo Labia hi ha la façana posterior de l'església de San Geremia, que té una capella amb façana oberta al Gran Canal i que està dedicada a les relíquies de Santa Llúcia. Anteriorment aquestes relíquies havien estat a l'església amb el nom de la santa, que estava just on avui hi ha l'estació de tren que porta també aquest nom.
