Reprenc la recensió del meu viatge a Venècia, encetant la segona part de l'espai dedicat al sestier de Cannaregio i dedicant un espai a una de les meravelles de la ciutat: el palau conegut com Cà d'Oro, nom que per la seva semblança al català, no necessita de traducció. Sembla que la denominació li ve del fet que inicialment, la façana de l'edifici tenia algunes aplicacions d'or que amb el temps han desaparegut. Seria digna cosa de ser vista la combinació de tonalitats daurades de l'or i de la pedra de la façana, amb la filigrana dels seus finestrals i balconades en ser il·luminada pels raigs del sol.
El palau es va construir per a un ric marxant venecià durant la primera meitat del segle XV, en una època de transició entre els estils gòtics i renaixentista, i això és ben palès en l'edifici, on predominen les formes del gòtic més florit de les finestres de les loggie del primer i del segon pis, combinades amb els arcs més clàssics de la planta baixa i les finestres quadrangulars de la part dreta del palau.
Actualment el Palau hostatja la col·lecció d'art del baró Franchetti que va donar-la a la ciutat juntament amb l'edifici, després d'haver-lo fet restaurar molt acuradament per a recuperar-lo de les greus alteracions que havia patit quan va ser adquirit per un aristòcrata rus, per tal de ser regalat a una ballarina, amistançada seva.
Al pati es pot veure una boca de pou -vera da pozzo- recuperada pel baró Franchetti -i que havia estat retirada pels anteriors propietaris- amb escultures que representen les virtuts. La galeria mostra una magnífica pintura de Mantegna i diverses escultures que es troben al vestíbul de la planta baixa, on el terra evoca els paviments de l'època.
L'església de Santa Maria dei Miracoli, és una autèntica joia, amagada en un dels recons màgics de Venècia. No és fàcil trobar-la si la busques, però si decideixes passejar sense rumb per Cannaregio te la trobes al costat d'un canal i enmig d'estrets carrerons. Comparada amb altres, és una església petita, tota ella per fora i per dintre decorada amb marbres de suaus colors, fent dibuixos geomètrics perfectament combinats. Això la fa semblant a les esglésies toscanes, però aquest temple del segle XV és un clar exemple de l'arquitectura bizantina, cultura que tanta influència va tenir en l'arquitectura religiosa feta a Venècia.
Segurament, el millor moment per a visitar-la és quan el sol entra per les finestres fent ressaltar les tonalitats rosa, blanca i gris dels marbres interiors. També es el moment més escaient per a poder veure amb més claredat les imatges esculpides a la mitja volta de canó que cobreix l'edifici, amb els retrats de 50 sants i profetes. L'església facilita uns miralls que permeten veure el sostre amb més comoditat.
Imatges dels voltants de l'església de Sant'Alvise, no gaire lluny de Santa Maria dell'Orto.
L'església i el Campo de Sant'Alvise. El temple, ja es veu, és d'una gran simplicitat, i el Campo és, sens dubte, dels més tranquils i menys freqüentats pels turistes del sestiere de Cannaregio. Ah!, després de buscar una mica, he aconseguit saber el significat del nom Alvise. En venecià, significa Lluís (en italià, Luigi) o sigui, que l'església amb el campo corresponent estan dedicadats a Sant Lluís, rei de França.
A Cannaregio hi ha la dàrsena o Sacca della Misericordia. És un gran espai obert a la llacuna on sempre bufa el vent i des de la que es veu l'illa de San Michelle on hi ha el vell cementiri de Venècia que sembla ser que està en desús, perquè ara els enterraments es fan als cementiris de
terra ferma.
Acabo aquest espai dedicat a Cannaregio, amb tres fotografies que mostren dues de les esglésies més populars de Cannaregio. Les dues primeres mostren una, l'aspecte de l'església dei Santi Apostoli i altra el Campo circumdant. Tot i que és més antiga, la reconstrucció actual data del segle XVI i es va restaurar el segle XVIII, si be les reestructuracions no van afectar la cúpula bizantina que recorda, en petit, les de San Marco. Avui encara està pràcticament tal com la va pintar Canaletto fa més de 260 anys en una de les seves conegudes vedute, si bé les reestructuracions no han afectat la cúpula bizantina que recorda, en petit, les de San Marco.
La tercera foto representa l'església de San Giovanni Crisostomo, una senzilla església que convida al silenci i recolliment. Originàriament l'edifici data del segle XI, tot i que també va ser objecte de refaccions als segles XVI i XVIII. A l'interior hi han pintures d'un interessant pintor venecià, Giovanni Bellini.
