El Metro de Bilbao

La ciutat de Bilbao té aproximadament una població d'uns 355.000 habitants. No obstant això, la realitat metropolitana va més enllà, configurant un conglomerat urbà de més de 20 municipis enganxats literalment l'un a l'altre, a banda i banda de la Ria, i que supera el milió d'habitants, es a dir, pràcticament la meitat de la població d'Euskadi resideix a l'anomenat Gran Bilbao.

Fins al 1995 en què va ser inaugurat el Metro de Bilbao, el transport públic metropolità a banda del servei d'autobusos, estava servit per l'Euskotren i Feve, companyies de ferrocarrils de via estreta, així com per Renfe.

El Metro de Bilbao, projectat pel Taller de Norman Foster, té un traçat en forma d'Y, amb un tronc comú que neix a a Etxebarri i passa per Bilbao; després es bifurca amb un ramal (L.1) que circula per la riba dreta de la Ria i arriba fins a Plentzia, mentre que per la riba esquerra passa la L.2 que arriba fins a Portugalete. En total 36 estacions, de les quals a penes una desena circula pel territori estricte de la ciutat de Bilbao.

El que més m'agrada del Metro de Bilbao a part de que és molt net i està molt ben cuidat són els accessos dissenyats per Foster, els anomenats "fosteritos" per la gent de Bilbao, i que són com unes edícoles de ferro i vidre que configuren l'entrada a bona part de les estacions. Les estacions són molt còmodes, amb escales mecàniques, i passadissos mòbils, a més de tenir unes andanes amples i amb llargària per a trens de cinc vagons. El preu del viatge és 1,40 €, un pèl car si tenim en compte que té un traçat no gaire llarg. Totes les estacions tenen una imatge de marca molt similar, que deriva del fet de la concepció unitària del projecte, i que aquest ha estat desenvolupat en un termini relativament curt.

Actualment, la xarxa de Metro de Bilbao es troba en obres d'ampliació, amb la construcció d'una tercera linia que anirà des de Matiko fins a San Antonio, amb 7 estacions, si bé en aquest cas la gestió correspon a Euskotren que és una companyia de trens de rodalies similar al que pugui ser a Catalunya Ferrocarrils de la Generalitat. Per més endavant es preveu la construcció de dues noves linies que ara estan en fase d'estudi: la linia 4 (Moyúa-Rekalde) i la linia 5 (Etxebarri-Usansolo) amb 4 i 5 estacions respectivament.

Una agradable sorpresa: El Museo de Bellas Artes de Bilbao

Per a mi ha estat una sorpresa el descobriment del Museo de Bellas Artes de Bilbao. Segurament és una institució poc coneguda a la que fa injusta ombra la fama i l'espectacularitat del Guggenheim.

Imatges del Parc i de la Façana del nou edifici del MBAB

Situat en un dels extrems del Parc Casilda Iturrízar, i allotjat en un edifici que ha estat ampliat recentment, el MBAB va ser fundat el 1908, i l'any passat va celebrar el seu primer centenari. En la meva visita vaig tenir l'oportunitat de veure una exposició temporal titulada Novecentismo y Vanguardia (1910-1936), composta per obres pertanyents a la col·lecció del Museu. A la mostra es poden veure fins a 149 obres entre pintures, fotografies i cartells, moltes de les quals mai no havien estat presentades en públic. Els principals artistes seleccionats són Joaquim Torres-Garcia, Joaquim Sunyer, Aurelio Arteta, Daniel Vázquez Díaz, Julián de Tellaeche i Antonio de Guezala, entre altres.
Una altra exposició temporal és l'anomenada De Cézanne a Léger. El papel del arte, amb dibuixos, gravats i aquarel·les de diversos artistes, entre ells Kokoschka, Rouault, Marcoussis, Zuloaga i els que donen nom a la mostra.

Una petita selecció de les obres del MBAB. A l'esquerra, retrat de Felipe de Savoia (Pantoja de la Cruz); al centre, retrat de Martín Zapater (Goya) i a la dreta, Vista de l'Aleixar (Mir)

Finalment vaig admirar la selecta col·lecció de pintura que inclou des dels primitius pintors del romànic i del gòtic, amb representació de pintors catalans i valencians, així com de les diferents escoles espanyoles. També hi ha una interessant selecció de pintura flamenca, i es poden veure també poques però significatives obres representatives de pintors com Pantoja de la Cruz, Sánchez Coello, Josep de Ribera, Zurbarán, Murillo i Goya, del qual es pot contemplar el retrat que va fer del seu amic Martín Zapater. Entre els artistes del segle XX i d'època contemporània hi han obres de Mir, Sorolla, Romero de Torres, Arteta, Cassatt, Gauguin, Zuloaga, Bacon, Tàpies o Barceló. I també és destacable una petita però molt interessant col·lecció d'escultures de Chillida i Oteiza.

En resum, recomano a qui visiti Bilbao que reservi unes hores per a visitar aquest museu exemplar, amb una bona selecció d'obres i amb unes interessants exposicions temporals, en el marc d'un modern edifici, elegant, funcional i sense les pretensions del Guggenheim.

El Museu Guggenheim de Bilbao

A la riba esquerra de la ria de Bilbao, on es barregen les aigües blaves del mar i les de color xocolata del riu Nerbion, s'aixeca l'impressionant edifici del Museu Guggenheim i sobre el qual

-haig de dir-ho- jo tenia les meves reticències.
Està fora de discussió l'extraordinari valor artístic de l'obra de Frank O. Gehry, de manera que els meus dubtes radicaven, primer en l'encaix de l'edifici dins l'entorn urbà i, segon, en la funcionalitat d'una construcció que, per si mateixa es una obra d'art de primeríssima qualitat i que podia eclipsar les peces que s'hi exhibeixen.
Recels infundats. Primer: L'edifici s'inhereix perfectament en el seus entorns sense que desentoni en cap moment. Per la banda de la ria, està envoltat d'altres edificis de caire contemporani com les torres blavoses de l'arquitecte japonès Arata Isozaki, el pont de Santiago Calatrava -que per cert torna a repetir-se a si mateix, i ja cansa- i molt a prop el pont de La Salve i aigües més avall els edificis del centre comercial Zubiarte i el Palau Euskalduna. Pel costat de la façana de terra endins l'edifici és molt més contingut , amb volums més retallats, no tan massiu, de manera que encaixa força bé amb les construccions convencionals més properes.
Segon:. L'interior és certament espectacular, però aquest caràcter queda reservat a l'anomenat atri, des del qual es pot veure l'estructura de l'edifici, en què les linies corbes predominen fins al punt de que pràcticament no hi han perfils rectilinis. Però a partir d'aquí, les enormes sales d'exposició són d'una austeritat total: sostres molt alts, grans superfícies, i on -es una llàstima- no entra la llum natural. Tota la il·luminació és artificial. És l'únic retret que se li pot fer a l'edifici.
Quant al contingut haig de dir que, com que no soc cap entès en matèria d'art, la meva modesta opinió no pretèn en cap cas ser presa seriosament. Només es l'opinió d'un ciutada corrent, això si, interessat per totes les mostres de la cultura. Dit això, em sembla que les obres o, més ben dit, les escenografies que s'hi exposen són molt espectaculars, la majoria de grans dimensions.

Durant els mesos de febrer fins a setembre d'enguany, es mostren dues exposicions temporals. Una d'elles amb obres de l'artista xinès Cai Guo-Qiang, amb diverses obres realitzades en la seva tècnica expressiva en què utilitza els rastres de la pòlvora cremada. Hi han dues performances d'una gran espectacularitat: una d'elles representa, a tamany natural, una llopada de desenes de llops que corren i salten fins a estimbar-se contra una paret de vidre; cauen, s'aixequen i reprenen la seva cursa embogida i constant fins a xocar novament amb el mur transparent, i així succesivament. L'altra obra de grans dimensions de l'artista xinès representa les restes d'un naufragi. Una embarcació varada plena de restes d'objectes de porcellana blanca que pràcticament enterren el vaixell. Aquí és molt suggerent el contrast, cromàtic i de formes, entre la vella fusta corcada i la brillantor dels bocins de ceràmica blanca, esparsos per tot arreu.

La segona exposició mostra una antològica de l'obra del japonès Takashi Murakami (no confondre amb el popular escriptor Haruki Murakami), molt influït pel manga i els dibuixos animats. Per a mi, aquesta és la part menys interessant de tot el material que s'exposa.

El Museu Guggenheim Bilbao exhibeix permanentment, a més, obres de l'escultor Richard Serra, també molt espectaculars, de grans dimensions, com és el cas de La matèria del temps que és una instal·lació de murs de gran alçada de metall marronós, de formes corbades, que omple una sala enorme, d'uns 100 metres de llarg, amb unes estructures que són d'una rara bellesa i que prenen un significat estètic més apreciable si es contemplen des de una certa altura.
No m'han impressionat, gens mi nica, les instal·lacions que es poden veure a l'atri: un altre muntatge de Cai Guo-Quiang i que explicita la seqüència de l'explosió d'un cotxe blanc, o uns rètols lluminosos verticals amb textos de poemes en anglès, espanyol i euskera. En resum, resto molt impressionat per l'edifici, però no tant per ls qualitat artística de les obres que s'hi exposen, potser més al gust de les sensibilitats ianquis, que no pas les europees.

Una curta estada a Bilbao

He estat quatre dies a Bilbao (Bilbo en euskera), capital econòmica d'Euskadi que, passats uns anys de greu crisi motivada per la reconversió de les velles indústries siderúrgica i naval, i després de la gran transformació urbanística dels últims quinze anys, ha esdevingut una urbs molt atractiva, on la vida ciutadana disposa de molts atractius que ofereixen els equipaments de tot tipus de què gaudeix.

El nucli vell de la ciutat -vil·la, per a utilitzar la denominació històrica apropiada- és l'anomenat “casco” on es troben els “set carrers” originaris de la població fundada en el segle XIV per Don Diego López de Haro, sobre un petit poblat de pescadors, a la riba del riu Nerbion. En aquest petit nucli es troben la catedral de Santiago (probable reminiscència dels anys de peregrinació a Compostel·la), així com l'església i el pont de San Antón, antics símbols de la ciutat representats a l'escut del municipi. Aquest centre urbà, el barri més poblat de Bilbo, es seu de la vida ciutadana i del comerç més tradicional, nodrit de botigues de tota mena amb una extraordinària densitat de tabernas on s'acostuma al poteo o txikiteo, que és com una mena de passeig en què les colles visiten aquests establiments per a beure txacoli, un vi jove, àcid i de poca graduació, però que fa el seu efecte després d'haver-se passat per un nombre indefinit d'aquestes tabernes.