He estat quatre dies a Bilbao (Bilbo en euskera), capital econòmica d'Euskadi que, passats uns anys de greu crisi motivada per la reconversió de les velles indústries siderúrgica i naval, i després de la gran transformació urbanística dels últims quinze anys, ha esdevingut una urbs molt atractiva, on la vida ciutadana disposa de molts atractius que ofereixen els equipaments de tot tipus de què gaudeix.
El nucli vell de la ciutat -vil·la, per a utilitzar la denominació històrica apropiada- és l'anomenat “casco” on es troben els “set carrers” originaris de la població fundada en el segle XIV per Don Diego López de Haro, sobre un petit poblat de pescadors, a la riba del riu Nerbion. En aquest petit nucli es troben la catedral de Santiago (probable reminiscència dels anys de peregrinació a Compostel·la), així com l'església i el pont de San Antón, antics símbols de la ciutat representats a l'escut del municipi. Aquest centre urbà, el barri més poblat de Bilbo, es seu de la vida ciutadana i del comerç més tradicional, nodrit de botigues de tota mena amb una extraordinària densitat de tabernas on s'acostuma al poteo o txikiteo, que és com una mena de passeig en què les colles visiten aquests establiments per a beure txacoli, un vi jove, àcid i de poca graduació, però que fa el seu efecte després d'haver-se passat per un nombre indefinit d'aquestes tabernes.
