L'útim dels sestiere de Venècia és potser el més tranquil i apacible de tots. Els turistes que el visiten més que res acostumen a limitar les seves visites a l'Accademia -el millor Museu de Belles Arts de Venècia - i l'església de Santa Maria della Salute i, com a molt, s'acosten a San Barnaba.
Així doncs, Dorsoduro, sobre tot a la part Est de l'Accademia és un bonic veïnat amb places arrecerades, canals de plàcides aigües i residències d'allò més pintoresques.
A Dorsoduro es pot arribar a peu travessant el Ponte dell'Accademia, únic de fusta sobre el Gran Canal, i la meva primera visita va ser al Museu que és molt interessant pel seu contingut en pintura pertanyent a pintors del Veneto. La llàstima és que tot i que l'instal·lació de les pintures és correcta, l'edifici fa l'efecte d'una certa precarietat a més d'una manca d'adequació a les normes més actuals en l'exposició dels quadres. Tot i això, no es pot marxar de Venècia sense haver visitat aquest Centre d'Art.
El Ponte dell'Accademia en un matí de molta boira. Entremig de l'arc es veu la silueta del Palau Franchetti, a l'altra banda del Gran Canal. Aquest pont va se precedit per un de ferro construït a la segona meitat del segle XIX per les autoritats imperials austriaques. Però ja en els anys vint del segle passat havia sofert un greu deteriorament que van aconsellar substituir-lo per un de pedra que finalment no es va construir. L'any 1933 es va inaugurar aquest pont de fusta al què després se li van afegir alguns elements de ferro, i que encara dura.
"Sopar a Casa de Leví" enorme pintura d'El Veronese (12 x 5 metres) que es pot veure a l'Accademia. Aquest quadre inicialment s'anomenaba "El Sant Sopar", però les seves grans dimensions i la llibertat creadora de l'artista van fer que s'afegissin molts elements que l'Inquisició va jutjar irreverents i poc adequat per al lloc on s'havia de col·locar la pintura: el refetor a l'església dei Santi Giovanni e Paolo (Zanipolo). Això, va fer que el pintor hagués de canviar el nom per evitar dificultats amb les autoritats eclesiàstiques.
Un dels campi més grans de Venècia i, potser el més gran de Dorsoduro, és aquest, el de Santa Margherita gairebé sempre molt animat i concorregut per la gent del barri que va o torna dels mercats de peix, i d'herbes medicinasls que hi han pels voltants, o s'hi està als bars i cafeteries de la plaça. El caràcter popular d'aquest indret es va veure afavorit pel fet que cap família aristocràtica volgués construir-hi el seu palau, perquè antigament hi havia un abocador a la vora. El campo està envoltat de cases dels segles XIV i XV i en un dels angles es pot veure el campanar escapçat del segle XIV de l'església de Santa Margherita, avui secularitzada i dedicada a auditori de l'Universitat de Venècia.
És un dels llocs més encantadors de Dorsoduro: amb l'església de San Trovaso (Sant Protasi en venecià) que no té gaire de particular tret de l'anècdota de que té dues façanes iguals: una oberta al canal del mateix nom, i l'altra que és a tocar d'una tranquil·la placeta veïna. Diuen que a la parròquia hi vivien dues famílies molt riques i que eren rivals entre sí. Ambdues van pagar les obres de l'església, però van exigir tenir una entrada separada per a cadascuna d'elles.
Al costat mateix de l'església de San Trovaso es pot veure aquest varador on hi ha un taller de reparació de gòndoles, un dels pocs que es poden trobar a Venècia. És un lloc molt pintorest, amb les cases de fusta d'estil alpí, amb flors a les baranes i que tenen els tallers a la part de sota i la vivenda al pis de dalt.
Una de les coses molt agradables de Dorsoduro és que té un llarg passeig al costat del canal de la Giudecca que permet gaudir de bones vistes. En aquesta època de l'any, si el dia surt plàcid i fa bo, sense vent, és una delícia passejar-s'hi.
Aquí es veu el rio de San Barnaba, i una barcassa de venda de fruites i verdures que està al cotat de l'anomenat ponte dei pugni, lloc característic on antigamente es produïen baralles a cops de puny; en aquella època el pont no tenia baranes i qui guanyaba empenyia el seu contrincant vençut a l'aigua.
L'església de San Barnaba presideix el campo del mateix nom, que sempre es veu molt animat; ambdós espais vàren ser utilizats per a filmar algunes escenes de la pel·licula "Indiana Jones y la última cruzada", una persecució i una escena en un interior -que no era l'església- on des d'una biblioteca s'arriba a un improbable -per inexistent- passadís secret.
Cà Rezzonico, obert al Gran Canal, és l'últim palau projectat per Baldassare Longhena, que va morir quan només s'havien edificat la planta baixa i el primer pis, i va ser Giorgio Massari qui va dirigir les obres fins el seu acabament. Avui el palau té un museu dedicat a la Venècia del segle XVIII, que és una mica redundant amb el que allotja el Palau Mocenigo.
