San Marco (II)

El Palau del Dux es troba a la Piazzetta de San Marco, on hi ha l'embarcador. És una de les joies de Venècia i un testimoni de la seva brillant història. Al seu exterior s'admiren dos ordres d'arcs, d'una lleugeresa i equilibri perfectes. Més amunt apareix la part més massiva de l'edifici amb grans finestrals i una loggia central. Els antecedents més remots del palau daten de gairebé fa dotze segles, mentre que els més immediats provenen del segle XII. Per a mi, sense cap mena de dubtes és un dels cims de l'art gòtic civil de tots els temps.


Detalls de l 'exterior del Palazzo Ducale de Venècia

Detalls del pati interior del Palau amb l'impressionant Scala dei Giganti


El Teatre "La Fenice" de Venècia juntament amb el Teatre Malibran, centren l'activitat musical de la ciutat. A "La Fenice" s'hi fan les activitats operístiques mentre que el Malibran està dedicat a la celebració de concerts de tota mena. Després de l'incendi "La Fenice" va ser reconstruit, d'acord amb les consignes com'era e dov'era (com era i on era). L'exterior es ben senzill, està envoltat per un seguit se carrerons laberíntics. Una de les característiques es que té accés directe a un canal, de manera que els espectadors que ho desitgin poden arribar en gòndola al teatre, com es pot veure a la fotografia de més abaix. L'interior és fastuós, amb la decoració característica d'un teatre del segle XVIII i el predomini de les tonalitats vermella, blau cel i daurada. Al Teatre "La Fenice" s'han estrenat algunes de les més populars òperes italianes, com Tancredi i Semiramide, de Rossini; Beatrice di Tenda, de Bellini; Maria de Rudenz, de Donizetti; Rigoletto i La Traviata, de Verdi; The Rake's Progress, de Stravinsky, etc.

Teatre "La Fenice". Entrada pel canal.

Durant el temps que he estat a Venècia el temps ha estat més aviat dolent. El Sol s'ha vist poc, encara que ha hagut dies que ha fet unes quantes ullades i fins i tot a les tardes es deixava veure més. Boira hi va haver un dia, per cert força tancada. La Plaça de Sant Marc es va inundar un parell de dies, però no era aqua alta, sinó les conseqüències del flux de la marea que cada sis hores fa pujar i baixar les aigües. Aquestes pujades pràcticament no es noten a altres indrets de la ciutat però Sant Marc és un dels punts més baixos en relació al nivell de la llacuna. Els venecians diuen que la cosa pinta malament quan l'aigua mulla els peus dels lleons de la Piazzetta dei Leoncini i durant el temps que vaig ser a Venècia la marea no va arribar a tant. Quan l'aigua inundaba Sant Marc el que jo feia era eludir el pas per la plaça i em desplaçaba per la zona de le Mercerie en direcció a Campo San Lucca i Rialto, pels indrets on l'aigua no arribava. Tot era qüestió d'esperar una mica perquè al cap d'unes hores la marea ja havia baixat. El dia anterior al meu retorn a Barcelona va nevar fins a migdia però no va arribar a quallar, i pluja hi va haver la nit del dia que vaig arribar i el matí del dia que havia de tornar. Però en cap moment el temps va impedir-me de gaudir d'una ciutat que també té aquests aspectes més incomòdes. I després del part meteorològic, no podrien faltar fotos de la marea, doncs aqui en poso dues

La foto de l'esquerra és a les 7 de la tarda, i la de la dreta a primera hora del matí










Campo de Santo Stefano
Tot i estar situada lateralment a l'inici de la plaça, l'església de Santo Stefano dóna nom a un dels campos més elegants i concorreguts de la ciutat. És un lloc de pas al pont de l'Accademia, i quan és de día hi ha molt tràfec de persones, amunt i avall. A la tarda és lloc de passeig i de trobada, i a la nit, quan ja tanquen les botigues, està solitària i té un aura màgica o, almenys a mí m'ho sembla. Per la part on el campo Santo Stefano dóna al Gran Canal i al Ponte del'Accademia, a banda esquerra hi ha el Palazzo Franchetti, amb grans finestrals gòtics, molt ben restaurat, que va pertànyer a l'arxiduc Frederic d'Àustria on hi va morir el 1836; actualment és la seu de l'Istituto Veneto di Scienze, Lettere ed Arti. L'església passa una mica desapercebuda pel fet de tenir la façana de maons, molt senzilla, en un carrer estret. No passa el mateix amb el seu campanar que, com el de tantes esglésies venecianes té una considerable inclinació. L'edifici actual data del segle XV -tot i que els seus origens són anteriors- té un interior de tres naus, amb una de central molt ampla, coberta a un característic sostre de fusta, molt ben il·luminat per les finestres de llunetes que s'obren a banda i banda, per damunt de les naus laterals. Una de les particularitats de l'església él sostre de la nau central, tot de fusta i amb forma de quilla de vaixell invertida. Entre els personatges famosos que hi són enterrats està el compositor Giovanni Gabrieli un dels molts nascuts a Venècia, que és terra de grans creadors musicals.

Mariano Fortuny y de Madrazo va nèixer a Granada. Era fill del gran pintor català Marià Fortuny i Marsal. El seu pare va morir quan l'infant tenia 3 anys. La seva mare es va traslladar a França i posteriorment a Venècia. Mariano Fortuny va comprar un palau on va instal·lar el seu estudi de pintor, dissenyador i fotògraf. Com a pintor no va arribar gaire lluny però va tenir sort sobre tot com a dissnyador de teles. Va morir el 1946 i la seva vídua, 10 anys més tard, va llegar el palazzo amb totes les pertinences de l'artista al comune (ajuntament) de Venècia. Actualment hi ha instal·lat un museu on s'exhibeix part de l'obra del dissenyador i s'hi celebren exposicions. Durant els dies de la meva estada s'hi exhibia una mostra del dissenyador francès Georges Barbier, un dels majors exponents de l'art déco.

Imatges del Teatro Malibran, que forma part de l'organització teatral de La Fenice. Mentre van durar les obres de reconstrucció després de l'incendi el Malibran va acollir les representacions d'òpera. Avui dia està especialitzat en concerts de música de tot tipus, preferentment clàssica i jazz, però també s'hi fan sessions de música més popular i recitals de cantants consagrats.

San Marco (I)

La Plaça de San Marco de Venècia, amb l'impressionant conjunt monumental que formen la Basílica, el Palau ducal, les Procuratie i les torres del campanar i de l'Orologio és el cor històrico-artístic d'una ciutat plena de monuments i de testimonis de la seva història única. La Basílica va començar essent una capella annexa al Palau del Dux i, amb el pas dels segles ha esdevingut la seu del Patriarcat de Venècia. L'edifici actual és el tercer dedicat a l'Apòstol i Evangelista, les restes del qual -segons la tradició- vàren ser transportades clandestinament des d'Alexandria fins a Venècia. No seria aquesta la primera vegada que els venecians s'emportarien relíquies, riqueses o obres d'art: la ciutat és plena de testimonis del passat rapinyaire d'aquest poble. La planta de l'edifici de tres naus té forma de creu grega, amb cinc cúpules semiesfèriques que cobreixen els braços de la creu i el punt central de la basílica. Com és tradició de les esglésies cristianes orientals, el presbiteri està separat de la nau per un iconostasi, coronat d'escultures gòtiques; però en aquest cas és un iconostasi obert, diàfan i sense imatges que destorbin i, que permet als fidels poder veure l'altar major on se celebra l'Eucaristía. L'estil arquitectònic és bizanti, amb alguns elements paleocristians i gòtics, i tota l'obra és còpia de la desapareguda església dels Sants Apòstols de Constantinoble, que també va servir de model per a la construcció de la basílica de Santa Sofia.

A l'interior, els murs apareixen totalment recoberts de marbres de suaus colors i amb un impressionant esclat de mosaics daurats amb episodis i personatges de l'Antic i del Nou Testament, així com d'efígies de sants. El terra del temple, degut als lleus enfonsaments de l'inestable terreny sobre el que està construït, no es pla sinó que fa suaus ondulacions; encara així, els magnífics mosaics que cobreixen completament el sòl estan molt ben conservats i representen dibuixos geomètrics, vegetals o representacions zoomòrfiques amb imatges de paons, galls, guineus, etcètera. Són més de 4.000 metres quadrats de mosaics, que pertanyen a diverses èpoques. Inicialment, la col·locació va estar a càrrec d'artesans bizantins que durant pràcticament tot el segle XII van recobrir la cúpula de la Pentecosta juntament amb artesans venecians que van aprendre l'ofici i que des del segle XIII fins al XVI s'en feren càrrec de la decoració reproduint dibuixos de destacats pintors com Tiziano, Tintoretto, Veronese i altres.

Hi ha poques finestres a l'exterior, doncs moltes llunetes de les voltes també estan recobertes de mosaics, i això fa que fins i tot en els días assolellats entri poca llum a l'interior del temple; per aquest motiu la basílica té un ambient de penombra, amb una atmosfera de recolliment i misteri, malgrat els milers de turistes que la visiten.

A l'alçada de la tribuna de la Basílica hi han quatre cavalls de bronze, rèplica dels que es troben al Museu Marcià; probablement, els originals formaven part d'un grup escultòric del que encara no es té clar si són d'origen romà o grec. Van ser portats des de Constantinoble pels Venecians en temps de les Croades, al 1204. A la foto es pot veure, a l'esquerra la torre de l'Orologio amb les figures dels anomenats "moros" que colpegen la campana a les hores.

A la façana més propera de la Basílica, al costat de la Porta della carta del Palau ducal, hi ha aquest grup escultòric, també portat pels venecians des de Constantinoble. Representa els tetrarques, institució creada per l'emperador romà Dioclecià per tal de governar l'imperi. Consistia en la creació de dos augusts, un que governava la part occidental i un altre la part oriental de l'imperi. Cadascun d'aquests augusts tenia un ajudant designat com a cèsar, amb la qual cosa eren quatre (tétra) els governants, si bé Diocleciá es va reservar la capacitat d'intervenir en tot el territori de l'imperi. L'escultura és de pòrfid, data probablement del segle IV, i es creu que estava situada a dalt d'una columna adossada, fent angle. Està incompleta, i al Museu d'Istanbul es conserva una part del grup escultòric original, en concret una part del basament. Les figures representen, probablement el mateix Dioclecià, acompanyat de Maximià, Valeri i Constanci i són símbol de fidelitat, lleialtat i fermesa -la mà a l'espasa mentre s'abracen- en la governació de l'imperi. Van cofats amb una mena de corona i vestits amb cuirassa, amb el paludamentum a sota i una capa per sobre.

Venècia no seria Venècia sense els cafès de la Plaça de Sant Marc. Als porxos de les Procuratie hi han el Caffè Quadri, el Chioggia, el Lavena o el Florian, el més antic de tots: ha viscut gairebé 300 anys de la vida de la ciutat i ha conegut l'ensorrament de la República de Venècia, l'ocupació bonapartista, l'ocupació austriaca i el moviment per la unificació italiana. Dintre dels cafès la gent s'hi passa hores, llegint, xerrant... Al cafè Chioggia, a les fredes tardes, a l'interior una pianista toca melodies de les que avui es porten o ja han començat a ser clàssiques, com alguna que altra del grup Abba. Més tard, la cosa ja es refina una mica i s'afegeix un vell violinista que toca algun moviment de sonates de Mozart o Beethoven. Tot plegat val la pena, tot i que el preu d'un capuccino és un pèl exagerat, però s'hi està tan bé...

Viatge a Venècia

Començo un viatge de 9 dies de durada a Venècia amb el propòsit de conèixer, a més d'aquesta ciutat única i les illes de la llacuna, altres ciutats de del Vèneto tan importants com són Vicenza, Pàdua i Verona.

Arribo a l'aeroport Marco Polo a un quart de dues i vull entrar a Venècia per via marítima, per a la qual cosa m'adreço a l'embarcador del vaporetto que, en poc més d'una hora, em deixa a la Plaça de Sant Marc, cor històric, artístic i comercial de la ciutat.

El meu allotjament és un petit hotel familiar de 20 habitacions que es troba a la calle dei Fabbri. Vaig fer la reserva per Internet i, segons l'informació que em van donar, només és a 50 metres de la Plaça. Em temia que no fos ben bé així i que hagués de fer voltes per un laberint de carrers i carrerons, molt dels quals ni apareixen al plànols de la ciutat, pujant i baixant ponts, per a desviar-me al final de l'indret buscat. No ha estat així perquè a la banda de les Procuratie vecchie hi han tres boques que comuniquen la Plaça amb el barri de les Mercerie, que s'estén fins al pont de Rialto. Una d'elles dóna accés, travessant un pontet, a la calle dei Fabbri, i de seguida he trobat l'hotel. És un albergo molt agradable, petit i acollidor, que no fa gaire temps que han restaurat. Moqueta a la recepció i als passadissos i espais comuns, excepte al petit saló on es serveix la prima colazione, i parquet a les habitacions, si més no, a la meva. Desfaig la maleta i començo a situar-me una mica a la zona. Estic a 100 metres de Sant Marc i de la zona més comercial i visitada pels turistes. Després de dinar a un restaurant davant mateix de l'hotel, faig un tomb per a familiaritzar-me amb els voltants de l'albergo, i perquè la tarda, encara que una mica freda, és assolellada i convida a passejar una mica.
Abans de les cinc el sol comença a pondre's i faig la primera foto de Venècia: al fons, a l'altra banda del canal de San Marco, l'església de San Giorgio Maggiore, a l'illa del mateix nom.

Preparant un viatge a Venècia

Com sempre faig, abans de viatjar a Venècia vaig voler documentar-me sobre la ciutat i conèixer la seva història. Em vaig llegir La Repubblica di Venezia de l'historiador alsacià Charles Diehl, així com les sintesis històriques de dues guies turístiques. Totes tres obres, cadascuna en el seu estil, han estat per a mi de gran utilitat; però les lectures que -tot plegat- millor m'han presentat la ciutat, les seves gents, els seus racons i la seva personalitat han estat les novel·les que he llegit de l'escriptora nordamericana Donna Leon.
Força coneguda entre els habituals lectors de novel·les policiaques, Donna Leon ha creat la sèrie del comissari Guido Brunetti, que es desenvolupa a la Venècia d'avui. Brunetti és un policia d'una edat més propera al 50 que als 40, pare de dos fills -noi i noia- que encara estan en edat preuniversitària, i casat amb Paola -el personatge més difícil de creure- que és filla única d'un multimil·lionari comte venecià. Bon menjador i bon bevedor, Brunetti -que és vagament esquerrà, honest i gens ambiciós- ha d'investigar delictes comesos a Venècia. I és Venècia en realitat la gran protagonista de la sèrie de Donna Leon. Gràcies a les novel·les que he llegit he après a situar els seus barris, els carrers i les places de Venècia, a conèixer les seves gents, els seus costums, el què mengen i beuen, la seva psicologia; en resum la seva vida diària.

Donna Leon, que resideix des de fa 27 anys a Venècia escriu les seves novel·les en anglès i no autoritza la seva traducció a l'italià de manera que, com he pogut comprovar personalment, és una escriptora pràcticament desconeguda a Itàlia. La seva decisió de no publicar en italià ha estat per mantenir la privacitat i una vida tranquil·la: la d'una veneciana d'adopció que mitjançant les seves novel·les, a més de distreure, donen a conèixer una part de l'ànima de Venècia.

A l'Auditori, música de cambra

El dijous 13 de novembre, dintre de la Temporada 2008-2009 de l'Auditori, a la sala Oriol Martorell, actuació del Quartet Casals amb la col·laboració del pianista Claudio Martínez Mehner. El programa ha estat integrat per les següents obres:

- Primera part:

Schubert. Quartet Núm. 4 en do major, D. 46

Beethoven. Quartet Núm. 11 en fa menor, Op. 95

- Segona part:

Brahms. Quintet amb piano, en fa menor, Op. 34

M'estimo més mantenir un silenci caritatiu sobre la lectura dels comentaris preliminars que, com de costum, pretenen introduir els assistents als concerts de càmera a les obres que componen el programa. Jo crec que, si la persona que presenta les obres no sap llegir amb el ritme i l'entonació adequada es millor deixar que els assistents llegeixin les notes que tenen al programa.
Tots els intèrprets han estat francament brillants, especialment en l'interpretación del Quintet de Brahms, amb Claudio Martínez Mehner, un dels més brillants pianistes joves del panorama musical europeu i germà de Vera, violinista del Quartet Casals (*). L'execució ha estat mot intensa, vívida i de gran força sense detriment de la musicalitat. Crec que el tercer moviment del quintet, especialment, ha estat un cim de la sessió, molt aconseguit.

El públic ha premiat els artistes amb molts aplaudiments i ovacions, especialment a la fi del quintet. El Quartet Casals i Claudio Martínez s'han acomiadat dels assistents amb un bis del Scherzo del Quintet de Brahms. Agradable sessió, en companyia d'amics i de bona música, poc abans de marxar de viatge al Vèneto.

(*) El Quartet Casals està integrat pels següents músics:

Vera Martínez Mehner, violí; els germans Abel (violí) i Arnau Tomàs Realp (violoncel) i Jonathan Brown, viola.

San Gimignano

Cap a San Gimignano!

Avui ha tocat visitar San Gimignano. Cal matinar, perquè si bé el viatge no és massa llarg, sí que és un pèl complicat. L'itinerari passa per les següents etapes: En tren: 1. Lucca-Pisa Centrale. 2. Pisa Centrale-Empoli. 3. Empoli-Poggibonsi. Finalment, un autobús em porta des de l'estacio de tren de Poggibonsi fins a la porta d'entrada a San Gimignano. Una mica embolicat, però també aquesta és una manera de conèixer el país, la seva gent i els seus serveis públics.

La Val d'Elsa, al peu de San Gimignano

San Gimignano té poc més de 8.000 habitants i es troba situada en alt, envoltada de turons arrodonits i de camps de conreus de cereals. Aquí es fa la vinya i l'olivera amb una producció molt esmerada que rivalitza per la qualitat dels seus productes amb altres països mediterranis com Espanya i França. El dia -per fi!- ha sortit força assolellat i al migdia el sol picava de valent, tot i que els nuvolets que no deixaven de passar feien el dia força agradable.

Piazza della Cisterna. Esquerra. Palazzo Chigi. Dreta. Casa Salvestrini i Palazzo Razzi


Palazzo Ardinghelli i Torre Grossa. A la dreta, Torres dei Salvucci


Més imatges de la Torre Grossa, la més alta de San Gimignano, amb 54 metres d'alçada.

El conjunt d'edificacions d'aquest poble és, sens dubte, uns dels millors conservats d'Itàlia, i ens ofereix la visió de com era una població medieval, amb les seves torres senyorials, les esglésies, els palaus aristocràtics, les cases burgeses i dels artesans, etc. Reclamen l'atenció del visitant les torres de gran alçada, de les que avui s'en conserven 17 de les 70 que diuen que havia arribat a tenir. Aquestes torres eren un símbol de la riquesa i del poder dels grans senyors, i tenien la finalitat de facilitar la defensa en cas d'avalots i de lluites entre bàndols pertanyents a faccions oposades. Eren freqüents a les poblacions medievals a diverses ciutats europees, però amb l'adveniment dels estats centralitzats i de les monarquies absolutes a partir del segle XV van ser enderrocades a la major part dels països d'Europa, on els sobirans van acabar en la pràctica amb el poder dels senyors feudals, encara que no van suprimir els seus privilegis econòmics i socials.

Col·legiata o Duomo de San Gimignano.

La Col·legiata, anomenada també Duomo di San Gimignano, és una església romànica del segle XII, amb tres naus i amb els murs plens de pintures al fresc. Són molt belles les pintures que representen escenes de la vida d'una santa local, Santa Serafina o Santa Fina, obra de Domenico Ghirlandaio i que poden admirar-se a la capella de la santa. També són molt interessants les escenes del Nou i del Vell Testament de Bartolo di Fredi.

Storie di Santa Serafina, de Domenico Ghirlandaio. A la pintura de la dreta es poden veure,
al fons a tots dos costats, les torres de San Gimignano.


Palazzo del Popolo o Antic Ajuntament. A l'esquerra, la Llotja


La Llotja, lloc de reunions i mercat, característica de les ciutats mediterrànies


A l'interior de la Llotja, en una de les seves parets, fresc de la Madonna con il Bambino.


Imatges del Cortile del Palazzo del Popolo, amb pintures al fresc.

El Palazzo del Popolo, també anomenat Palazzo Comunale (Ajuntament) és un edifici del segle XIII que avui es la seu del Museu Municipal. A part dels frescos que es poden veure al pati, el museu conté diverses sales on tenien lloc les funcions del govern municipal. Una de les sales es diu "del Dante" perquè en el seu àmbit va tenir lloc una recepció durant una visita del poeta a San Gimignano. Igualment, el museu presenta obres dels germans Lippi i una Maestà de Lippo Memmi

L'Anunciació a Maria, de Filippo Lippi.

Llàstima que a San Gimignano tot estigui tan comercialitzat. Està ple de botigues. Hi ha de totes menes: de records, bars, restaurants, queviures, vinateries, artesania, etc. unes al costat de les altres. A via San Giovanni almenys no trobareu cap botiga que no es dediqui al negoci. A la majoria de turistes fa l'efecte que la visita a aquesta localitat toscana els representarà una bona escurada a les butxaques, perquè els preus són força elevats. He preguntat pel preu d'un gravat de petites dimensions que representava a San Gimignano i les seves torres des de lluny. Uns 15 per 9 cm. aprox.: 80 Euros! Ah! i no penseu e el regateig. Tot té el seu prezzo fisso.

El tràfec de turistes, entrant i sortint de les botigues.