San Marco (II)

El Palau del Dux es troba a la Piazzetta de San Marco, on hi ha l'embarcador. És una de les joies de Venècia i un testimoni de la seva brillant història. Al seu exterior s'admiren dos ordres d'arcs, d'una lleugeresa i equilibri perfectes. Més amunt apareix la part més massiva de l'edifici amb grans finestrals i una loggia central. Els antecedents més remots del palau daten de gairebé fa dotze segles, mentre que els més immediats provenen del segle XII. Per a mi, sense cap mena de dubtes és un dels cims de l'art gòtic civil de tots els temps.


Detalls de l 'exterior del Palazzo Ducale de Venècia

Detalls del pati interior del Palau amb l'impressionant Scala dei Giganti


El Teatre "La Fenice" de Venècia juntament amb el Teatre Malibran, centren l'activitat musical de la ciutat. A "La Fenice" s'hi fan les activitats operístiques mentre que el Malibran està dedicat a la celebració de concerts de tota mena. Després de l'incendi "La Fenice" va ser reconstruit, d'acord amb les consignes com'era e dov'era (com era i on era). L'exterior es ben senzill, està envoltat per un seguit se carrerons laberíntics. Una de les característiques es que té accés directe a un canal, de manera que els espectadors que ho desitgin poden arribar en gòndola al teatre, com es pot veure a la fotografia de més abaix. L'interior és fastuós, amb la decoració característica d'un teatre del segle XVIII i el predomini de les tonalitats vermella, blau cel i daurada. Al Teatre "La Fenice" s'han estrenat algunes de les més populars òperes italianes, com Tancredi i Semiramide, de Rossini; Beatrice di Tenda, de Bellini; Maria de Rudenz, de Donizetti; Rigoletto i La Traviata, de Verdi; The Rake's Progress, de Stravinsky, etc.

Teatre "La Fenice". Entrada pel canal.

Durant el temps que he estat a Venècia el temps ha estat més aviat dolent. El Sol s'ha vist poc, encara que ha hagut dies que ha fet unes quantes ullades i fins i tot a les tardes es deixava veure més. Boira hi va haver un dia, per cert força tancada. La Plaça de Sant Marc es va inundar un parell de dies, però no era aqua alta, sinó les conseqüències del flux de la marea que cada sis hores fa pujar i baixar les aigües. Aquestes pujades pràcticament no es noten a altres indrets de la ciutat però Sant Marc és un dels punts més baixos en relació al nivell de la llacuna. Els venecians diuen que la cosa pinta malament quan l'aigua mulla els peus dels lleons de la Piazzetta dei Leoncini i durant el temps que vaig ser a Venècia la marea no va arribar a tant. Quan l'aigua inundaba Sant Marc el que jo feia era eludir el pas per la plaça i em desplaçaba per la zona de le Mercerie en direcció a Campo San Lucca i Rialto, pels indrets on l'aigua no arribava. Tot era qüestió d'esperar una mica perquè al cap d'unes hores la marea ja havia baixat. El dia anterior al meu retorn a Barcelona va nevar fins a migdia però no va arribar a quallar, i pluja hi va haver la nit del dia que vaig arribar i el matí del dia que havia de tornar. Però en cap moment el temps va impedir-me de gaudir d'una ciutat que també té aquests aspectes més incomòdes. I després del part meteorològic, no podrien faltar fotos de la marea, doncs aqui en poso dues

La foto de l'esquerra és a les 7 de la tarda, i la de la dreta a primera hora del matí










Campo de Santo Stefano
Tot i estar situada lateralment a l'inici de la plaça, l'església de Santo Stefano dóna nom a un dels campos més elegants i concorreguts de la ciutat. És un lloc de pas al pont de l'Accademia, i quan és de día hi ha molt tràfec de persones, amunt i avall. A la tarda és lloc de passeig i de trobada, i a la nit, quan ja tanquen les botigues, està solitària i té un aura màgica o, almenys a mí m'ho sembla. Per la part on el campo Santo Stefano dóna al Gran Canal i al Ponte del'Accademia, a banda esquerra hi ha el Palazzo Franchetti, amb grans finestrals gòtics, molt ben restaurat, que va pertànyer a l'arxiduc Frederic d'Àustria on hi va morir el 1836; actualment és la seu de l'Istituto Veneto di Scienze, Lettere ed Arti. L'església passa una mica desapercebuda pel fet de tenir la façana de maons, molt senzilla, en un carrer estret. No passa el mateix amb el seu campanar que, com el de tantes esglésies venecianes té una considerable inclinació. L'edifici actual data del segle XV -tot i que els seus origens són anteriors- té un interior de tres naus, amb una de central molt ampla, coberta a un característic sostre de fusta, molt ben il·luminat per les finestres de llunetes que s'obren a banda i banda, per damunt de les naus laterals. Una de les particularitats de l'església él sostre de la nau central, tot de fusta i amb forma de quilla de vaixell invertida. Entre els personatges famosos que hi són enterrats està el compositor Giovanni Gabrieli un dels molts nascuts a Venècia, que és terra de grans creadors musicals.

Mariano Fortuny y de Madrazo va nèixer a Granada. Era fill del gran pintor català Marià Fortuny i Marsal. El seu pare va morir quan l'infant tenia 3 anys. La seva mare es va traslladar a França i posteriorment a Venècia. Mariano Fortuny va comprar un palau on va instal·lar el seu estudi de pintor, dissenyador i fotògraf. Com a pintor no va arribar gaire lluny però va tenir sort sobre tot com a dissnyador de teles. Va morir el 1946 i la seva vídua, 10 anys més tard, va llegar el palazzo amb totes les pertinences de l'artista al comune (ajuntament) de Venècia. Actualment hi ha instal·lat un museu on s'exhibeix part de l'obra del dissenyador i s'hi celebren exposicions. Durant els dies de la meva estada s'hi exhibia una mostra del dissenyador francès Georges Barbier, un dels majors exponents de l'art déco.

Imatges del Teatro Malibran, que forma part de l'organització teatral de La Fenice. Mentre van durar les obres de reconstrucció després de l'incendi el Malibran va acollir les representacions d'òpera. Avui dia està especialitzat en concerts de música de tot tipus, preferentment clàssica i jazz, però també s'hi fan sessions de música més popular i recitals de cantants consagrats.