Viatge a Venècia

Començo un viatge de 9 dies de durada a Venècia amb el propòsit de conèixer, a més d'aquesta ciutat única i les illes de la llacuna, altres ciutats de del Vèneto tan importants com són Vicenza, Pàdua i Verona.

Arribo a l'aeroport Marco Polo a un quart de dues i vull entrar a Venècia per via marítima, per a la qual cosa m'adreço a l'embarcador del vaporetto que, en poc més d'una hora, em deixa a la Plaça de Sant Marc, cor històric, artístic i comercial de la ciutat.

El meu allotjament és un petit hotel familiar de 20 habitacions que es troba a la calle dei Fabbri. Vaig fer la reserva per Internet i, segons l'informació que em van donar, només és a 50 metres de la Plaça. Em temia que no fos ben bé així i que hagués de fer voltes per un laberint de carrers i carrerons, molt dels quals ni apareixen al plànols de la ciutat, pujant i baixant ponts, per a desviar-me al final de l'indret buscat. No ha estat així perquè a la banda de les Procuratie vecchie hi han tres boques que comuniquen la Plaça amb el barri de les Mercerie, que s'estén fins al pont de Rialto. Una d'elles dóna accés, travessant un pontet, a la calle dei Fabbri, i de seguida he trobat l'hotel. És un albergo molt agradable, petit i acollidor, que no fa gaire temps que han restaurat. Moqueta a la recepció i als passadissos i espais comuns, excepte al petit saló on es serveix la prima colazione, i parquet a les habitacions, si més no, a la meva. Desfaig la maleta i començo a situar-me una mica a la zona. Estic a 100 metres de Sant Marc i de la zona més comercial i visitada pels turistes. Després de dinar a un restaurant davant mateix de l'hotel, faig un tomb per a familiaritzar-me amb els voltants de l'albergo, i perquè la tarda, encara que una mica freda, és assolellada i convida a passejar una mica.
Abans de les cinc el sol comença a pondre's i faig la primera foto de Venècia: al fons, a l'altra banda del canal de San Marco, l'església de San Giorgio Maggiore, a l'illa del mateix nom.

Preparant un viatge a Venècia

Com sempre faig, abans de viatjar a Venècia vaig voler documentar-me sobre la ciutat i conèixer la seva història. Em vaig llegir La Repubblica di Venezia de l'historiador alsacià Charles Diehl, així com les sintesis històriques de dues guies turístiques. Totes tres obres, cadascuna en el seu estil, han estat per a mi de gran utilitat; però les lectures que -tot plegat- millor m'han presentat la ciutat, les seves gents, els seus racons i la seva personalitat han estat les novel·les que he llegit de l'escriptora nordamericana Donna Leon.
Força coneguda entre els habituals lectors de novel·les policiaques, Donna Leon ha creat la sèrie del comissari Guido Brunetti, que es desenvolupa a la Venècia d'avui. Brunetti és un policia d'una edat més propera al 50 que als 40, pare de dos fills -noi i noia- que encara estan en edat preuniversitària, i casat amb Paola -el personatge més difícil de creure- que és filla única d'un multimil·lionari comte venecià. Bon menjador i bon bevedor, Brunetti -que és vagament esquerrà, honest i gens ambiciós- ha d'investigar delictes comesos a Venècia. I és Venècia en realitat la gran protagonista de la sèrie de Donna Leon. Gràcies a les novel·les que he llegit he après a situar els seus barris, els carrers i les places de Venècia, a conèixer les seves gents, els seus costums, el què mengen i beuen, la seva psicologia; en resum la seva vida diària.

Donna Leon, que resideix des de fa 27 anys a Venècia escriu les seves novel·les en anglès i no autoritza la seva traducció a l'italià de manera que, com he pogut comprovar personalment, és una escriptora pràcticament desconeguda a Itàlia. La seva decisió de no publicar en italià ha estat per mantenir la privacitat i una vida tranquil·la: la d'una veneciana d'adopció que mitjançant les seves novel·les, a més de distreure, donen a conèixer una part de l'ànima de Venècia.