San Giorgio Maggiore
A poca distància de la Riva degli Schiavoni, a l'altra banda del canal que, en aquesta zona ja és diu de San Marco, hi ha la petita illa de San Giorgio Maggiore. És sens dubte una illa petita, però des del punt de vista paisatgístic caracteritza indiscutiblement a la ciutat de Venècia, degut al perfil del que és el seu únic monument: el monestir i l'església de San Giorgio Maggiore, que dónen nom a l'illa.
A l'església de San Giorgio Maggiore tenim una nova mostra de l'art d'Andrea Palladio que la va projectar, i va iniciar la construcció cap el 1566. El campanar és posterior, del 1726, i es obra de Scalfaro. A més de a Sant Jordi, l'església està dedicada a Sant Esteve, les estàtues dels quals es poden veure les dues fornícules de la façana de marbre, de gran simplicitat i elegància. L'edifici, amb el seu timpà triangular i les quatre columnes recorda els temples clàssics, i es un magnífic exponent de l'arquitectura renaixentista.
Els orígens de l'església són molt antics ja que sembla que es remunten al segle VIII en què ja existia una petita església. El segle X s'instal·là un monestir benedictí, i des de llavors la història de l'illa està lligada en aquest orde.
Imatges de l'interior de l'església de San Giorgio Maggiore. A l'esquerra vista de la nau central cap a l'altar major. Al centre, un braç del transepte. A la dreta es veu el cor dels frares benedictins amb el seu cadirat de fusta.
Des del campanar de San Giorgio es tenen vistes magnífiques; és un lloc privilegiat que domina el canal de San Marco i tota l'illa de La Giudecca. En aquesta fotografia es veu la cúpula principal de l'església i dos dels claustres del monestir benedictí. Al fons, es veu el canal, i a l'esquerra el sestiere de La Giudecca, amb la seva forma allargada que recorda vagament l'espina d'un peix. Potser aquesta és la causa del seu antic nom: Spinalunga.
Des del campanar de San Giorgio es tenen vistes magnífiques; és un lloc privilegiat que domina el canal de San Marco i tota l'illa de La Giudecca. En aquesta fotografia es veu la cúpula principal de l'església i dos dels claustres del monestir benedictí. Al fons, es veu el canal, i a l'esquerra el sestiere de La Giudecca, amb la seva forma allargada que recorda vagament l'espina d'un peix. Potser aquesta és la causa del seu antic nom: Spinalunga.
La Giudecca
Venècia pròpiament dita no és més que una illa de l'arxipèlag que es troba situat a la Llacuna Véneta; a més a més hi ha unes altres illes, algunes de molt properes com es el cas de La Giudecca, que per la seva proximitat és constitueix com a un dels sestiere de la Venècia tradicional. San Giorgio Maggiore és una illa més propera i petita que, administrativament, forma part del districte de San Marco. A part de les esmentades abans, vaig visitar altres tres illes més allunyades com Murano, Burano i Torcello que, possiblement perquè diu molt sobre la història de Venècia i dels seus orígens, em va impressionar força.
La Giudecca es una illa molt tranquil·la i adequada per a passejar i contemplar els paisatges de Venècia, a l'altra banda del canal. A la primera foto destaca la façana de l'església de la Pietà, i a la segona es veu la Riva degli Schiavoni amb la façana de l'hotel Danieli. Finalment, una visió més de conjunt on es pot veure, en la llunyania, el campanar de San Marco.
De la Giudecca no pot dir-se que sigui una illa amb gaires monuments. No hi molta cosa que veure en aquest sentit, però sí que és cert que s'hi poden veure molts detalls pintorescos i evocadors.
Façana de l'església del Redentore, el més destacat monument que s'hi pot veure. És obra d'un gran arquitecte renaixentista, Andrea Palladio, de qui se celebra enguany el 500 aniversari del seu naixement. Es tracta d'una maestra de l'arquitectura palladiana, plena d'harmonia i de proporcions. Dintre del temple hi han algunes pintures de Veronese i Alvise Vivarini que es troben a la Sagristia. Com la Salute, la del Redentore és una altra església votiva, construïda en agraïment del final d'una pesta que, en 1576 va acabar amb un terç de la població de la ciutat. També com en el cas de la Salute, cada any coincidint amb el tercer cap de setmana del mes de juliol, s'hi construeix un pont provisional entre l'església i Le Zattere en el sestiere de Dorsoduro que travessen els venecians per renovar el seu agraïment al Redentor.
A la Giudecca hi ha aquest edifici que sembla com neogòtic, de grans proporcions, que antigament va ser una fàbrica coneguda com a Mulino Stucky. No fa gens per a Venècia un edifici d'aquestes característiques, que hom diria més propi del Londres Victorià, però el cert és que des de finals del segle XIX forma part del paisatge venecià i més concretament del de la Giudecca. Després de molts anys d'abandonament, avui dia és un hotel enorme de la cadena Hilton.
Murano
Murano és, com la pròpia Venècia, un diminut arxipèlag compost d'illes petites envoltades de canalets, i s'ha fet famosa perquè aquí està ubicada des del segle XIII l'artesanat del vidre, degut a què pel risc d'incendi que suposaven els forns, les autoritats venecianes vàren manar el seu trasllat. Aquí el vidre és protagonista arreu, amb dissenys de tot tipus, però amb predomini del kitch o sigui, del mal gust. A tot arreu hi han botigues obertes que venen peces més o menys artesanals de vidre a preus una mica més econòmics que a Venècia. De tota manera, jo no vaig comprar res.
Fotografies de diversos aspectes dels canals de Murano.
La principal obra arquitectònica de Burano és l'església romànica de Santa Maria i San Donato, amb una magnífica galeria de dos nivells, situada a l'absis. La façana, en canvi, és d'una gran simplicitat que es va quedar així, possiblement a l'espera d'un revestiment que mai no va arribar. Sembla que l'església va ser restaurada el segle XIX amb molta fantasia i sense gaire respecte per l'estructura original.
El que sí és original és el paviment de la primera meitat del segle XII, compost de petites peces de pedres nobles i vidres antics de color, formant dibuixos geomètrics i animals fantàstics, i que se sembla al terra de la basílica de San Marco.
A l'absis de Santa Maria i San Donato es pot veure aquest mosaic de la Verge.
Burano
Una mica allunyada, cap al Nord de la llacuna, es troba l'illa de Burano, que de seguida s'identifica pel campanar molt inclinat de l'església parroquial de San Martino. Un cop arribes crida l'atenció els colors virolats de les casetes senzilles al llarg dels canals que, dissortadament,no llueixen tan bé en un dia grisós i emboirat.
Burano va arribar a tenir una florent indústria artesanal, basada en la confecció de puntes o
merletti que s'exportaven arreu d'Europa. Avui día, res no queda d'aquell artesanat organitzat i només resta la tradició casolana que practiquen les dones i que no té gaire més sortida que la venda ocasional als turistes que visiten l'illa.
Al Campo di San Martino hi ha el Museu de Burano, que mostra col·leccions de puntes antigues de gran valor. Al mateix campo hi ha un monument dedicat al personatge més conegut nascut a l'illa, Baldasare Galuppi, compositor del segle XVIII, autor d'òperes fins ara poc conegudes que estan recuperant algunes discogràfiques i teatres d'òpera que tenen inquietuds per a ampliar el repertori tradicional.
Torcello
Encara més lluny de Burano, envoltada d'aigües somes i maresmes, hi ha Torcello, avui pràcticament deshabitada, però que al segle X era un empori comercial i va arribar a tenir més de vint mil habitants. No és lúnic cas d'illa deserta: igual va passar amb altres illes del Nord de la zona coneguda com a llacuna morta, on els sediments aportats pels diversos rius que hi desguassen han acabat encenagant els fons de sorra i llot.
Aquest procés ja ve d'antic, perquè ja en el segle X havien zones pal·lúdiques que causaven greus epidèmies de malària amb milers de morts. Aquesta situació va anar agreujant-se cap al segle XIII i es va incrementar el procés migratori dels habitants cap a altres illes de la llacuna, i especialment cap a Venècia, que havia superat l'importància comercial que havia arribat a tenir Torcello. Degut a la poca fondària, només es pot desembarcar per un canal que passa per la Fondamenta dei Borgognoni i s'ha d'anar caminant per una zona plena de vegetació lacustre fins a arribar al lloc on es troben les úniques restes de l'antiga ciutat que encarara resten dempeus: la catedral de Maria Assunta i la veïna església de Santa Fosca, que formava part del complex del bisbat de Torcello, i que va sobreviure fins al segle XIX.
Un cop es travessa un pont sense baranes, recobert d'eures, s'arriba a una esplanada d'ambient màgic, on hi ha l'antic conjunt episcopal de Torcello, amb l'església de Santa Fosca, a la dreta i la catedral de Santa Maria Assunta a l'esquerra.
A l'esplanada externa de la catedral de Torcello es poden veure restes d'edificis enrunats i ja desapareguts, que han pogut ésser salvats del pillatge que durant segles ha tingut lloc en les fantasmals ruïnes d'aquesta illa. A la dreta, trona conservada i que possiblement ocupés a l'entrada de les esglésies el bisbe o altre funcionari en el moment d'impartir justícia.
Façana de la basílica de Santa Maria Assunta. Al centre, vista del campanar de la catedral des del camí d'arribada a Torcello. A la dreta es veu l'absis romànic amb les típiques arcuacions cegues d'estil llombard, tan freqüent en l'art romànic a Catalunya. La catedral és originària de l'any 639, com testimonia una inscripció al costat de l'altar, per bé que va ser objecte de transformacions posteriors durant els segles IX i X. L'interior és de tres naus i, tot i que és d'estructura molt senzilla conserva elements ornamentals de gran bellesa.
Part inferior de l'iconostasi, amb escultures zoomorfes en marbre blanc que representen lleons i paons.
A l'esquerra es veu l'altar major i el mosaic daurat de la Verge, del segle XIII, que decora l'absis. Es pot apreciar l'hemicicle on s'instal·laba el cor, amb la càtedra (trona) destinada al bisbe que presidia el culte. A la dreta, la paret occidental que correspon a la façana, també decorada amb un enorme mural de mosaic, del segle XV, amb cinc registres i una representació del Judici Final.
Vista del conjunt d'edificacions religioses de Torcello, des del campanar de la catedral.
Vista del canal marcat que han de seguir les embarcacions que van a Torcello per evitar d'embarrancar.
Capvespre a Fondamenta dei Borgognoni, de retorn a Venècia.
