Amb un grup d'amics he tingut l'ocasió d'anar, dijous passat, a una de les darreres representacions de "La casa de Bernarda Alba", de Federico García Lorca, a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya. Bon muntatge dirigit per Lluís Pasqual, amb una escenografia i il·uminació molt austera i apropiada per a aquest drama de l'Espanya rural dels anys 30, acabada en portes de l'inici de la Guerra Civil espanyola, poc abans del seu assasinat o execució, com encara qualifiquen alguns la seva violenta mort. L'obra va ser estrenada per un repartiment encapçalat per l'actriu catalana Margarida Xirgu a Buenos Aires, el 1945, i la seva trama es coneguda a bastament per la qual cosa m'estalviu de dir-ne res.
Les actrius principals són la Núria Espert, en el paper de Bernarda i la Rosa María Sardà, que fa de Poncia, la minyona que gairebé és com si fos de la família. Totes dues fan un paperàs. La Núria Espert fa una interpretació continguda i la Sardà està com sempre: immensa, treballant amb una gestualitat plena de naturalitat i simpatia. Tot el repartiment fa molt bé la seva feina i el públic va aplaudir amb entusiasme al final de la representació.
A la sortida, em va sobtar un comentari d'un amic, quan em deia que s'estimava més llegir les obres de teatre més que no pas veure-les representades, pel fet de que així podia imaginar-se els personatges i les situacions, en comptes de que li vinguéssin donades.
Respectable opinió que trobo més ajustada a la narrativa, però en el meu cas considero preferible veure l'obra de la manera per a la qual el seu autor la va crear: per a ser representada per persones, deixant plena llibertat a qui munta l'obra per donar-li vida i forma, adaptant-la si convé al pas del temps.
