Castello (I)

Dues vistes d'antics palaus a la vora d'un canal al sestier de Castello. Són paratges que, com es pot veure, estan absolutament deserts, ben lluny d'altres racons de la ciutat.

Castello és un altre dels sestier de Venecia que per a mi, -llevat del de San Marco per la seva monumentalitat i el seu immens significat històric- és el més interessant de la ciutat dels Canals. Sembla que el nom de Castello li ve del fet que, cap al segle VIII, havia hagut un Castell a la petita illa de San Pietro, on avui s’aixeca l’església del mateix nom i que, temps enrera havia estat la catedral de Venècia, quan Sant Marc era la capella del Palau Ducal.
El districte és el més gran dels sis que té la Venècia estricta; s’estén cap a l’Est des de San Marco i Canaregio i conserva una part de les indústries relacionades amb la construcció i reparació de vaixells que, en part li ve del fet que l’Arsenale, radica en aquesta zona de la ciutat.
És una part de la ciutat que només per la Riva degli Schiavoni es veu molt freqüentada pel turismo per raó de la gran amplada dels espais que voregen el Canal de San Marco, la qual cosa fa més agradable el passeig, sobretot en aquesta época de l’any, en què s’agraeix caminar per les Riva en les tardes de sol, un sol rogenc de posta rápida –a les cinc ja és fosc- i que em fa enyorar una mica el sol de Barcelona, més occidental i per tant de posta més tardana.
Pels humils carrerons interiors del districte, amb vivendes de gent senzilla, pràcticament no s’en veuen de turistes, moltes vegades de visita ràpida i centrada en els llocs més convencionals. Però aquesta zona conserva un gran patrimoni monumental i està plena de tranquils racons evocadors.

A la foto es veu, a la dreta, l'edifici de l'Hotel Danieli, un dels més antics de Venècia. El palau és del segle XIV tot i que, naturalment ha esta reformat al llarg dels segles. Aquí es va estrenar l'òpera Proserpina Rapita de Claudio Monteverdi. L'any 1822 es va convertir en hotel, i amb el pas del temps s'hi han allotjat literats i compositors tan famosos com Balzac, Dickens, Proust, Wagner, George Sand, Alfred de Musset, o Debussy.
Al centre de la foto es veu el monument a Vittorio Emanuele II, primer rei de l'Itàlia unificada. Més a la dreta, al fons, es veu la façana de l'església de la Pietà. En aquest mateix lloc estava l'Ospedale de la Pietà on Antonio Vivaldi va ser mestre de música i dirigia l'escola de senyoretes acollides a l'institució. L'església actual és va construir posteriorment, i tot l'espai urbà està modificat per l'enderroc dels edificis anteriors.
Al fons, es veu el Parco delle Remembranze, i a la dreta es veu l'inici de la Via Garibaldi (un dels pocs carrers que a Venècia es diu Via, perquè la majoria es diu en venecià: calle). Via Garibaldi és una zona comercial i s'en troben restaurants on la relación qualitat/preu està molt ajustada, cosa força infreqüent a Venècia. Seguint aquest carrer cap amunt s'arriba a la zona de l'Arsenale.

Aquests carrerons i placetes són alguns dels més propers a l'Arsenale, on encara viuen mariners i arsenalotti. Són carrers silenciosos, tranquils i que els turistes amb presses pràcticament ignoren; tenen un sabor popular i colorista amb la roba estesa a banda i banda de les cases, costum tan característi dels barris populars de totes las ciutats del Mediterrani.

Al sestier de Castello hi ha un conjunt monumental magnífic: el que formen la Scuola Grande di San Marco y l'església de San Giovanni e San Paolo, coneguda popularment pels venecians com Zanipolo. Crec que primer haig d'explicar què és una Scuola Grande: per a simplificar podriem dir que les institucions que portaven -i porten encara- aquest nom són equiparables a les anomenades Confraries a Catalunya i Hermandades a Espanya. És a dir, associacions que, en l'Edat Mitjana i el Renaixement van ser creades amb finalitats espirituals, de penitència i també assistencials i de defensa dels seus integrants. Encara avui, sobretot a Espanya, mantenen la seva activitat i són especialment visibles durant les processons de Setmana Santa. A Venècia funcionen algunes de gran tradició, que son propietàries de magnífics palaus com és el cas de la Scuola Grande di San Marco, situada al costat de l'església di San Giovanni i San Paolo. Altres Scuole són la de San Rocco, San Giovanni Evangelista o I Carmini.

En aquesta foto es pot veure el conjunt que formen la Scuola, al fons i l'església, a la dreta. En primer pla es veu el monument eqüestre del condottiero Bartolomeo Colleoni, home immensament ric que, en morir, va llegar la seva fortuna a la República de Venècia amb la condició de que s'erigís un monument a la seva memòria a San Marco. No obstant, el Senat va considerar que això no era raonable ni políticament correcte, atès que Venècia no acostumava ni a erigir monuments públics i, molt menys encara, a situar-los en una zona tan emblemàtica de les institucions venecianes com San Marco. Al final, es va trobar una solució de compromís. L'estàtua es va col·locar a San Marco, però el lloc que Colleoni havia pensat, sinó aquest. És obra del gran escultor florentí Andrea Verrocchio, feta inicialment en pedra i posteriorment refeta en bronze per Alessandro Leopardi.

La façana de la Scuola Grande di San Marco és asimètrica, donat que té el portal d'entrada en un angle de l'edifici, i no en el centre, com és habitual; no obstant, aquest detall no li resta res del seu equilibri i belles proporcions. Avui dia aquesta façana és la de l'Ospedale Civile di Venezia, escenari de moltes de les situacions que relaten les novel·les de Donna Leon, protagonitzades pel comissari Guido Brunetti. La seu de la Scuola es va cremar el 1485, però va ser reconstruïda uns anys més tard. L'obra és de Pietro Lombardo i dels seus fills, així com de Giovanni Buora. Abaix, un detall d'un dels relleus que hi han al costat de la porta principal, en concret el de l'esquerra que representa un lleó no alat.

Al segle XIII arribaren a Venècia els frares i els dominicans als que el Dux Jacopo Tiepo va concedir terrenys per a la construcció de les seves respectives esglésies que va iniciar-se tot seguit. L'església de San Giovanni e San Paolo -nom que els venecians escursen dient-ne Zanipolo- de fet va estar acabada cap el 1430. La portada, molt interessant, no va ser construïda fins el 1458, i va ser feta utilitzant materials procedent de l'illa de Torcello, ja en franca decadència, consistents en unes columnes de marbre gregues que poden veure's a l'esquerra de la foto.

La planta de l'església és de creu llatina, amb tres naus, de les que la nau central és molt ampla: el doble que les laterals. Aquest temple va ser l'escollit per gran nombre de Dux per al seu sepulcre: en concret 11, dels quals el primer va ser enterrat el 1368 l'últim el 1700. Com a cosa curiosa, dir que l'església conté un políptic sobre Sant Vicenç Ferrer pintat pel pintor venecià Giovanni Bellini.

Aquest és el monument funerari esculpit per Pietro Lombardo pel al sepulcre del Dux Pietro Mocenigo (1476). És curios,però a diferència d'altres tombes, les imatges no fan cap referència a la mortalitat del cos. Fins i tot, l'estàtua del dux apareix de peu a sobre del taüt amb expressió orgullosa i triomfant, vestit amb l'armaduras i un mantell.

Molt a prop de la Riva degli Schiavoni, gairebé a tocar amb San Marco, es troba l'església de San Zaccaria, amb una magnífica façana renaixentista recoberta de marbre, tot i que l'interior és d'estil gòtic.

Una curiositat d'aquesta església és que, degut a la seva proximitat amb la Plaça de Sant Marc que és un punt molt baix de la ciutat, la cripta està permanentment inudada, amb diferents nivells d'alçada de l'aigua segons pugen o baixen les marees. Aquí es troben enterrats vuit dux.

San Zaccaria té aquesta magnífica pintura de la Madonna con il Bambino de l'any 1505 del pintor venecià Giovanni Bellini, que es pot admirar en una de les naus laterals.